No fa gaire, un ministre del govern britànic encapçalava la comitiva inaugural d’una exposició d’art contemporani a Londres. Després d’una saberuda visita a l’obra exposada, se n’anava de dret cap a la taula del final del recorregut, que tenia un llibre obert al damunt, i hi estampava solemnement la seva dedicatòria. De seguida, però, s’adonava de la cara d’horror que posaven els experts, mentre el comissari de la mostra, lívid, li deia amb un fil de veu: “Era una instal·lació…”. Serveixi l’anècdota, absolutament certa, per il·lustrar el desconcert existent avui en el món de l’art.
LES INSTAL·LACIONS, SOBRETOT les que operen amb les noves tecnologies, semblen haver guanyat la partida a la pintura, encara que només sigui en el codi de quatre gestors artístics. Alguns museus d’art contemporani refusen la seva faceta d’aparador d’obra pictòrica, bastant indissociable, d’altra banda, del concepte museu d’art. Volen ser banc d’informació de tot allò que es fa en el terreny creatiu, plataforma de relacions entre realitats diverses, expositor de l’art “mentre es fa”…, gairebé sempre al marge de la pintura. L’altre dia, Benjamin Weil, un reconegut prescriptor artístic, es confessava disposat -en la seva comesa, recentment estrenada, al nou centre d’art de Gijón- a “prescindir de la pintura i l’escultura”, sense embuts. Joan Manuel Bonet assenyalava el mateix fenomen en la brillant reordenació que Manuel Borja-Villel ha produït en el Reina Sofia de Madrid: “…molts conceptuals, fins i tot de cinquena fila, mentre la pintura última es redueix a uns quants noms, com si fos un gènere en procés d’extinció”.
SÓN MANIFESTACIONS RECENTS d’una lògica que ja fa temps que dura i que explica per què, a Catalunya, no disposem avui d’un lloc on poder reprendre la lectura sobre les evolucions de l’art a partir del punt on l’hem deixada en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Des de la seva creació, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) va plantejar-se d’una altra manera: com una mena de “borsa de les arts visuals”, amb club de rics inclòs, on havien de bellugar i interactuar agents diversos, cosa que redundaria en una forta dinamització de la creació. El fet és que Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan, per citar només alguns dels grans noms que ens han deixat, no existeixen en el relat públic dels nostres museus. No van voler o no van poder organitzar la seva Fundació Tàpies i, pel que sembla, era l’única opció que els restava.
EL BUIT SOBRE AQUESTA GENERACIÓ històrica esdevé una llosa sobre les noves generacions d’artistes que gosen expressar-se, entre nosaltres, a través del vell gènere de la pintura. Hi ha una funció essencial que un museu contemporani de les arts ha de fer, per definició, i que aquí ningú no fa: establir un relat de les arts visuals al nostre país, des de les avantguardes fins avui mateix, amb especial atenció als joves valors, tot impulsant la corresponent política de compres i tot construint la mostra que materialitzi el relat i el faci entenedor al ciutadà.
VALGUI UN CAS, COM A SÍMPTOMA del problema que tenim. Es tracta de Santi Moix, instal·lat a Nova York des de fa anys, on és reconegut com a jove valor de la pintura: mimat per les prestigioses Paul Kasmin Galery i Pace Galery, lloat per la crítica del New York Times, receptor recent del Premi Guguenheim… Doncs, bé, Santi Moix és inexistent en el nostre estat de coses (amb l’honrosa excepció del Museu de Ceràmica de Barcelona): cap antològica encara, cap obra al fons del Macba, cap obra a l’espai urbà… Em deia l’altre dia: “A Nova York, l’art assaja amb tots els gèneres, també amb els tecnològics, però a ningú no se li ha acudit que la irrupció d’aquests darrers pogués comportar la fi de la pintura, amb la condemna a l’ostracisme dels qui la practiquen”. M’ho deia tot recordant els seus companys del projecte Tres al port que resten a Catalunya: Xano Armenter i Francesc Arumí. I afegia: “A Nova York, perquè un artista sigui considerat, cal que es donin només dues condicions: que tingui alguna cosa a dir i que la digui amb prou força, sigui quin sigui el gènere en què s’expressi”. Aquí, no encara.
