Jordi del Río: Sobre política 2.0 (o 3, o 4): els militants i simpatitzants són valuosos.

(Donat que ahir vespre no vaig ser, sembla, suficientment eficaç a l’hora d’explicar en 5 minuts i 20  segons tot un seguit de reflexions en el decurs de la interessant jornada de ciberactivisme que es va celebrar a la seu central del PSC, us adjunto la intervenció que més o menys tenia preparada. La veritat no ho tenia previst  però veient que la meva “extensa” intervenció ha provocat que el noble company Carles Guadián “esborrés de la seva llista” a Nou Cicle (en genèric) em veig en certa mesura i per responsabilitat obligat  a publicar-la ).

“Les revolucions es segueixen organitzant com tota la vida, aconseguint l’acord de moltes persones per una causa comú. Persones de les que un percentatge molt escàs té Twitter “. Sóc conscient que pot semblar un contrasentit, o fins i tot una provocació,  començar una xerrada sobre ciberactivisme amb una afirmació com aquesta, però és que estic totalment d’acord amb el professor  de sistemes d’Informació i doctor per la universitat de Califòrnia Enrique Dans, autor de la mateixa. Jo afegiria que en si mateixa, semànticament, la paraula ciberactivisme és un sofisma, no aporta cap valor afegit i està totalment obsoleta. No seré jo qui faci una lectura pessimista de l’aplicació de les TIC a la pràctica política però seria una irresponsabilitat generar expectatives amb actituds poc exemplificadores, poc coherents. O és que per casualitat està el sistema d’organització territorial dels partits polítics en sintonia , almenys representativa, amb aquestes atribucions radicalment transformadores de les TIC? Segurament formem part, tots i totes i  a vegades sense saber-ho, d’aquest wishful thinking que dirien els anglosaxons, pandèmia diria jo, instal·lada en el si dels partits polítics segons la qual els problemes de caràcter i substància política tindran solucions tecnològiques, pràcticament taumatúrgiques. El problema és de major calat i des del meu modest punt de vista té a veure amb les idees i la manera de representar-les.  I  de com sentim la nostra militància social. Com les comuniquem ve immediatament després de la generació d’idees. És a dir , que ens pot passar com al sexe en les pel.lícules de Woody Allen: que tothom parla d’ell, però en realitat pocs el practiquen. Al menys en totes les seves dimensions i possibilitats. Qui no s’en recorda de com les xarxes socials van donar a conèixer de manera exponencial els fets informatius i la seva conscienciació envers ells en els casos dels terratrèmols d’Haití , Xile o Japó. O contra el “trajeado” Camps. Tothom estava conscienciat i s’afegia a grups de solidaritat però poques setmanes després la consciència torna a l’estat habitual desapareixent de les nostres prioritats. I és que resulta molt fàcil fer un click per donar suport. També, tot sigui dit,  s’ha donat la convergència entre tecnologia i activisme. Uns alumnes em fan arribar algun exemple d’aquesta convergència a través de les xarxes socials :

• A que conseguimos un millón de personas en contra de Camps, 45.000 membres. La manifestació contra la corrupció celebrada a València l’any passat va congregar 70.000 assistents.
• Aturem Bolonya, 2.200 membres. Els actes contra el nou pla d’estudis universitari, 15.000 manifestants.
• Una manifestazione nazionale per chiedere le dimisión di Berlusconi, 400.000 membres. El “No Berlusconi day” va congregar més de 500.000 italians

Parlant de possibilitats, deixeu-me fer ràpida i molt esquemàticament alguna observació en relació a les característiques que jo crec que s’haurien de contemplar en un activisme polític actualitzat en el  seu software. Com ja sabeu, el concepte WEB 2.0 (per a alguns ja caducat) té la seva paternitat en l’article d’un senyor irlandès graduat en literatura clàssica en Harvard i fundador del primer site de venda  on line de llibres Safari books. L’article en qüestió era de Tim O’Reilly i es titulava “What’s is web 2.0”. M’agradaria destacar algun aspecte, en concret tres ,  d’aquesta declaració de principis constitutius.

1er : Aprofundiment de la Intel.ligència col.lectiva.

2ón : Simplicitat.

3er : La utilització enriquidora de les experiències dels usuaris (jo afegiria “la confiança col.laborativa” ).

Afegeixo , amb el permís del benvolgut O’Reilly, una característica a aquesta declaració:  les web ja no poden ser considerades com a un destí final, com un producte acabat, únic. El valor afegit rau, al meu entendre en considerar la recerca com el paradigma dominant. És a dir, que la web sigui útil, serveixi com a eina de consulta plural, diversa. Qui  de vosaltres no veu aplicada alguna, sinó totes, d’aquestes característiques en fenòmens com Wikipedia (un usuari defineix un terme i un altre el pot corregir, és a dir, l’usuari esdevé  co-desenvolupador). O en Amazon. O a E-bay a on la gent compra no ja tant per la marca sino en funció del que  els usuaris opinen d’aquell producte.Si apliquem radicalment aquests tres grans conceptes, perdoneu-me  l’esquematisme, als nostres projectes d’activisme polític haurem donat un gran pas.

Hem de superar com deia el gran Kapuscinski, la tendència a limitar la influència dels altres, aquesta gran incapacitat per entendre, assumir que el món en el que vivim és un món globalitzat. Que antropològicament haurem de superar, sobretot des dels partits polítics, aquell subconscient col.lectiu de la convivència en la tribu. S’haurà de reconèixer la importància de la influència ciutadana en les agendes polítiques. De com ens reclamen un sistema polític més horitzontal, menys jeràrquic. Per a tot això, per a donar resposta a tots aquests reptes els bits poden donar-nos una excel.lent solució. Ens poden ajudar a resoldre problemes de la democràcia representativa territorial i sobretot a la crisi d’intermediació, una de les claus del problema, entre ciutadania i política. Perquè el ciutadà ja no només escolta també participa : fenomen  que Francis Pisani anomena “la exaudiència”. Tot això, al meu parer i de manera excessivament epidèrmica , és allò que s’hauria de tenir en compte en qualsevol Debat Socialista a la xarxa . Parlo a títol personal stricto sensu, però no se si en aquest àmbit ara superaríem la “prueba del algodón”. Sobretot en pluralitat i participació . L’altra dia ho parlàvem des de la plena sintonia  amb un membre de l’executiva nacional : en el PSC , per desgràcia, no superem la quinzena de persones que més o menys periòdicament publiquem articles en premsa,  jo modestament m’hi trobo en aquest apartat. Feu l’exercici de fer la ratio dels  qui surten més en els  canals de comunicació oficials del partit. I feu també indicadors de participació. Sense acritud, estem aquí per aportar i millorar entre tots i totes.

Acabo : per als que ens dediquem a això de la comunicació ens resulta relativament fàcil veure com qualsevol pla de marketing d’empreses de la nova economia comença en el client i en les seves necessitats i com cal escoltar molt per esbrinar quines són aquestes. Escoltar és de franc. Un exemple  ( hi ha un munt) : ”La capacitat de reduir el perill o de salvar unes quantes vides pot generar grans beneficis, només s’ha de pensar en els obtinguts per VOLVO al incrementar la seguretat del seus vehicles”. Clara, contundent explicació de management empresarial sobre els avantatges competitius que pot ser aplicada, sense prostituir , a la pràctica política. La innovació fins ara ha estat cosa de outsiders en l’economia clàssica. S’ha preferit l’adaptació. En la política tradicional també. Hitchcock ho va resumir molt bé : “Faré millors pel.lícules quan el meu públic m’ho permeti” , és a dir , quan el mercat li permetés . I s’ho va permetre. En part, és l’essència de la democràcia. En aquest sentit  la Conferència Oberta ha estat en part un bon exemple. El PSC  ha començat ha fer millors pel.lícules,  al  menys , i de moment, en cinemascope. Encara hi ha mancances en el guió. Tot i així , enhorabona i ànim.