El passat 22 de febrer, Nou Cicle -plataforma ciutadana de reflexió emmarcada en el catalanisme popular i el socialisme democràtic- exposava en un acte públic davant de més de 400 persones, sense estridències, de manera lleial i transparent una crida al PSC per renovar radicalment la seva estratègia i estructura en el seu pròxim congrés. Amb un objectiu clar: convertir-se en una alternativa real a CiU a les eleccions catalanes de 2014. I tot, permeteu-me un exercici de síntesi, des del consens i la unitat però amb unes regles de joc – en aquest punt poso èmfasi – basades en la transparència.
La setmana passada, el que a primera vista semblava una típica i interessada filtració mediàtica de tints electorals, es va convertir algunes hores després i atesa la callada per resposta, en una preocupant mostra de com no s’hauria d’arribar al proper conclau dels socialistes catalans: Des dels dicteris d’una minoritària direcció paral·lela o com recentment assenyalaven Cohn-Bendit i Aurélie Filippetti a “Libération“, des de l’opacitat d’una tradició de “Bonapartisme oligàrquic i centralista”. És el passat.
La filtració, insisteixo, no desmentida, al·ludia sense deixar escletxes al dubte de que Carme Chacón hauria comunicat al PSC (observeu el genèric) la seva decisió de presentar-se a unes hipotètiques i ara ja ineludibles, primàries per a la successió de Rodríguez Zapatero. Res a dir a la legítima aspiració de la companya Chacón, per cert, gens sorprenent i molt d’acord amb la seva centralista -de centrat- perfil polític moltes vegades publicitat. Estic convençut que l’actual ministra representa bona part del futur. El que realment resulta preocupant és el genèric que dit sigui de passada, acaba sent de copagament per a tota la militància. Intueixo des del sentit comú, el que subscriu això a títol individual pot errar, que la militància ha de caminar una mica atribolada davant d’aquesta eventualitat i que si realment això és així – és a dir, cert- els canals participatius del partit han de tenir algun fusible caducat . Sobretot quan les crides a centrar-nos en les transcendentals municipals de maig per sobre de qualsevol altre debat han estat recurrents i comunicats en multicanalitat per la direcció del partit. O potser hauria de dir pel partit.
Estic convençut que aquest episodi ha estat un llorigó de males inèrcies i que serà resolt i degudament explicat. La coherència dels que tantes vegades posen en boca de la militància les grans decisions és, segurament, una garantia.
