Portada

Jordi del Río: PSC, estat general de confusió

Crec no descobrir res afirmant que el PSC ha estat, almenys fins ara, el partit que millor i de manera gairebé contagiosa ha sintetitzat i fins i tot representat els anhels de la societat catalana. Sovint escolto a Fabián Mohedano, secretari general del Moviment laïc i progressista, jove activista i amic, dir que anys enrere el PSC no necessitava penetrar en la societat perquè ‘el PSC era la societat’, estava en la societat. Segurament va ser aquesta consideració la que va portar a Mohedano a apropar-se generosament als socialistes catalans. Una espècie de contagi tan evident i fèrtil per a Catalunya que fins i tot  el mateix  Jordi Pujol ho ha reconegut. Contagi que contínua avui però per desgràcia en sentit contrari: l’estat general de confusió en el qual sembla immers la societat catalana és el mateix en el qual sembla trobar-se el partit que tan ben van dissenyar, entre d’altres, els Reventós, Obiols i Maragall. I del que avui amb prou feines s’aconsegueix albirar alguna cosa. En 1984, Raimon Obiols encapçalava una candidatura que obtenia més del 30 % dels vots. En 1999 Pasqual Maragall obtenia 52 diputats. Ara 20 escons i poc més del 14% dels vots. No és d’estranyar les enormes coincidències en els diagnòstics i necessitats: la urgent reconstrucció del projecte socialista. Curiosament també ara fa un any i entre les diferents candidatures a liderar el PSC els diagnòstics eren coincidents. He arribat a la conclusió , llegits fins a la sacietat aquests dies i des de diferents posicions, que tal vegada del que emmalalteixen aquestes anàlisis és de l’absència d’explicar com afrontar, amb que calendaris, amb que gestos i mesures concretes, aquesta reconstrucció perquè el PSC no esdevingui un partit d’exmilitants i exsimpatizants.

Diuen els experts que el lideratge s’obté quan s’aconsegueix la disculpa dels errors propis. Segur que en aquesta inapel·lable derrota sabríem trobar creïbles atenuants: poc recorregut de la nova executiva triada ara fa un any, eleccions molt anticipades, primàries interruptus, existència d’interessos fàctics que voldrien veure al PSC com alguna cosa residual, penúries pressupostàries… Però resulta cruel comparar tals atenuants amb el fet que, per exemple, just ara fa ara sis setmanes les CUP (Candidatura d’Unitat Popular), poc alineades amb el status quo català, encara debatien sobre la necessitat o no de presentar-se a les eleccions. Els excel·lents resultats obtinguts i la seva eficaç campanya electoral ens estalvien qualsevol comentari. Resulta evident que el president Mas es va passar ‘excepcionalment’ de frenada intentant liderar com un messies, que no interpretar, la voluntat d’un poble que massivament va sortir al carrer la passada Diada nacional. En part el mateix poble que poc després també l’ocuparia víctima d’unes retallades socials sense precedents. Però aquesta, la interpretació que no es va fer, era també la urgència del PSC. El reconeixement de la influència ciutadana en les agendes polítiques i de la demanda d’un partit més horitzontal, més permeable, menys jeràrquic i de menys obediències ocultes. Estic convençut de poder arribar a coincidir en aquesta consideració amb Daniel Fernández, home intel·ligent víctima injusta aquests dies d’un d’aquests intents fàctics de fulminació del PSC.

Les urgències socials i el manteniment de la unitat civil del poble català, necessiten un PSC fort, útil, representatiu social i generacionalment. Un partit que és incapaç de col·locar entre els quinze primers llocs de la seva candidatura al candidat de la seva organització juvenil mentre en ella trobem a polítics clarament amortitzats, és un partit amb almenys un problema. Però més de mig milió de catalans mantenen l’esperança en els socialistes catalans. Un grup important de joves dirigents, Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere, Joan Ignasi Elena, Jordi Martí, Fabián Mohedano, Toni Comín, Jaume Collboni, entre uns altres, configuren un grup cridat a liderar aquesta reconstrucció i obligats per la seva capacitat a imaginar noves respostes en un procés de Rinascita socialista. Humilment ho he batejat en italià. Em sona excitant, gairebé sexual.

ABC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button