Sóc conscient que seria prematur i injust avaluar amb lupa els primers passos del recentment constituït Consell Assessor per a la Transició Nacional. No obstant això i atès que les primeres coses que m’han cridat l’atenció podrien catalogar-se d’anecdòtiques no m’estaré de comentar-les. No sense abans desitjar als pilots del procés sort i encert. L’encert necessari per allunyar-nos d’estats de frustracions col.lectives. I sort perque transicions polítiques encara gravades en la retina van acabar per a alguns dels seus protagonistes en descomposició.La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la nomenclatura, el naming. Que un òrgan assessor contingui avui en dia a Catalunya la paraula transició no deixa de ser si més no curiós si abans no es defineix l’objectiu de l’acció. Transició si, però cap a on?. Ítaca? Referèndum pactat? Sense pactar? Declaració unilateral? Escòcia, Canadà? Gordó, Homs? Godó, Fainé, Passola? Piqué, Guardiola? Rossell, Laporta? Pla A, pla B?. Pressupostos si, no?.
La segona és el concepte que alguns dels seus membres han mostrat en relació a allò que justament és el que semblava haver suscitat major consens: el dret a decidir o, millor dit, a ser consultats. A parer d’uns d’ells, el sociòleg Salvador Cardús, si arribat el cas ´veiéssim clara la tendència al no en el referèndum escocès, no associarem el nostre procés al d’ells’. Encara sort que aquesta setmana Rajoy s’ha reunit a Madrid amb Fainé i Godó. Ells si que decideixen.
I la tercera, qüestió de gènere: és la sobirania cosa d’homes?. Aclaparant majoria masculina en la seva constitució.
Estic convençut que si els socialistes catalans mantenen el full de ruta traçat últimament, si no tornen a generar confusió, si defensen, fins i tot apassionadament, com a qüestió de cultura democràtica, el dret a poder ser consultats en les nostres aspiracions col·lectives, nacionals i socials, recuperaran una envejable i molt necessària per a Catalunya, centralitat política. Segurament hauran de denunciar la inconsistència i el frau democràtic que suposarà aquest Consell de Transició, imposat des d’a dalt i ple de prejudicis. I també hauran de saber captar en aquest procés la sensibilitat d’una societat civil a la qual alguns semblen voler veure fracturada. Com manté Raimon Obiols en les seves recentment publicades memòries i a propòsit d’un episodi molt divertit sobre Ramón Fernández Jurado : ‘a Catalunya históricament les esquerres han basat el seu catalanisme en el concepte de ciutadania a diferència del nacionalisme conservador que s’ha recolzat en el concepte d’identitat’.
Enllaço amb la Diada de Sant Jordi i per tant amb una recomanació. Com acaba d’assenyalar el crític literari Jordi Amat, ‘en aquests temps d’antipolítica les memòries polítiques d’ Obiols, El mínim que és pot dir, és un llibre necessari per entendre el passat i per mirar el futur col·lectiu amb una certa esperança ‘. Llàstima qui hi hagi qui encara estultament confongui, i en relació a no se sap quines morboses expectatives, unes memòries polítiques amb quelcom semblant a un informe de gestió dirigit al politburó. El potencial narratiu, el pols assatgístic i analític , seria, segons aquesta concepció, el de menys. Com diria el gran Coll, José Luis, no desesperem perquè ‘en un món distint tot serà diferent’.
Bloc d’en Jordi del Río
