Vivim en una conjuntura política i social massa agra, pomes agres. Es percep al carrer, al Twitter, a través d’aquests telepredicadors de sagetes que inunden les tertúlies de les nostres ràdios i televisions, en la majoria dels nostres polítics. La situació econòmica no ajuda i resulta fàcil diagnosticar un estat ciutadà de nul o dolenta copulació… amb la il·lusió. És per això que avui escriuré sobre la necessitat de reforçar, o fins i tot obrir, una nova via política: la via de la il·lusió, de la bona, no de la il·lusa.
Amb il·lusió és construeixen moltes coses. Fins i tot la passada Via Catalana a la qual vaig tenir el plaer d’assistir amb dubtes i algun motiu. La il·lusió és molt difícil de combatre, no entén de peatges. S’equivocarà qui ho vulgui fer des del frontisme. Qui no es recorda de l’oficial britànic interpretat per Alec Guiness en la magistral El Pont sobre el riu Kwai i que al comandament de tropes presoneres en un campament japonès durant la II Guerra Mundial acaba per construir un pont als japonesos. Mai sabrem, tot i que jo em decanto per la segona teoria, una mica pessimista, si el britànic construeix el pont per aixecar la moral dels seus homes, o pel seu ego desorbitat i els seus deliris de grandesa, però el fet incontestable és que s’acaba construint un magnífic pont. Que acaba destruït, és veritat.
O qui no recorda amb afecte als magnífics ciutadans de Villar de Rio encapçalats pel gran Pepe Isbert, el seu alcalde, als que Berlanga i Bardem van donar vida a la magistral ‘Bienvenido Mr Marshall’. Capaços de transformar les seves vides i de pas el poble en espera dels americans. Que tot sigui dit van passar de llarg però ells mai més van tornar a ser els mateixos ensopits ciutadans. Van construir, avançar. La pel·lícula va arrasar en públic, premis i crítica. I va servir per llançar a una tonadillera d’èxit .
La il·lusió és un actiu fonamental en política. Amb ella es construeix. Simplement cal canalitzar col·lectivament cap a la no frustració. Amb acompanyament i lideratge polític. Obrint la via que proposo: incorporant definitivament a una nova generació, sense motxilles del passat. Fa mal veure com s’arrosseguen polítics de llarga trajectòria, que ho han estat tot, que han aspirat a tot, taponant la il·lusió d’aquesta nova saba que reclama via. Polítics que reclamen en ranera l’hora de la política, fins ara havíem d’estar jugant al scalextric, quan el que el carrer els assenyala és que ja no és la seva hora en la política. Per això reclamo la via il·lusió: la via de la regeneració política, la d’obrir realment les barreres a una nova manera de fer política. Potser és aquesta la primera i urgent via a obrir.
M’alegra que la Via Catalana hagi estat un èxit perquè en el fons ha estat una enorme lliçó d’humilitat llançada des de la societat civil cap a uns partits polítics ancorats en el S XIX, grisos, lletjos, amb agres barbes, poc empàtics i que no conviden a compartir llit. Valoro el gir empàtic dels organitzadors de la Via catalana, especialment el d’Òmnium Cultural, però segueixo pensant que l’anomenat procés català necessita d’una certa maduració i d’altres joves i no contaminats lideratges que facin que el pont no acabi destruït i que els americans no passin de llarg després de tan gran esforç col lectiu.
Tribuna ABC
