Jordi Ortega: Garoña o l’error del cuc. La nuclear a l’era de la metamorfosi energètica.
La fi de l’era dels estúpids
No va ser la por el que va impulsar a Àngela Merkel a abandonar l’energia nuclear; els paladins de l’energia nuclear, assenyala Ulrich Beck, són víctimes de “l’error del cuc”. Una metàfora, amb la qual descrivia l’error d’aquells que lamenten la pèrdua del capoll sense adonar-se de la transformació del cuc en papallones.
Jürgen Grossman, conseller d’RWE, intensificava les crítiques contra la política energètica d’Àngela Merkel, una decisió precipitada, una política que, ja se sap, gestiona emocions, fer el que la majoria vol, però és el que li convé? Aquest argot elitista que mira per sobre l’espatlla a la democràcia. L’anomenat Rambo nuclear, atiar, sense vehemència, contra la política energètica del govern d’Àngela Merkel, que va arribar a qualificar de ¡dictadura ecologista!
No va ser capaç de justificar, quan càlculs interns mostraven pèrdues milionàries; la seva obstinació a mantenir oberta la central de Biblis era un negoci ruïnós. Va anteposar el seu tancament ideològic al pragmatisme que exigeix, ja no pensar en les generacions futures, n’hi ha prou en gestionar amb diligència els actius dels accionistes. No va tenir l’astúcia d’Àngela Merkel, que va triar el govern i va sacrificar les nuclears.
Jürgen Grossmann i la Junta van ser destituïts. En el seu lloc va ser nomenat Peter Terium, amb atributs d’ecologista, que vol que RWE sigui la solució, per ara és part del problema. RWE genera tot just el 3% de renovables, havia marginat les tecnologies del futur. Ara aborda un gir energètic que li permet sobreviure com a empresa en el segle XXI, aposta per accelerar la transició energètica.
La papallona vol tornar al capoll nuclear.
Nuclenor li reclama al govern revocar el punt 3 de la part dispositiva de l’Ordre IET/1453/2012, vol que “determini una data anterior a la qual se li permeti presentar la sol·licitud de renovació de l’autorització d’explotació”. A partir del 6 juliol de 2013, data de la seva clausura, se li obriria un llimb legal: disposaria de “l’autorització d’explotació” però “sense operar a potència”.
Garoña va esgotar el termini fins al 6 de setembre per reclamar l’autorització d’explotació fins al 2019. Va poder, el 4 d’octubre recórrer l’Ordre i, davant la sorpresa del ministre José Manuel Soria, no ho va fer, quan el govern li va recordar que “sempre es pot renunciar-hi”. El 3 d’octubre va comunicar que “no recorreria ampliar el termini de sol·licitud d’explotació”; l’argument era que “segueixen subsistint algunes de les incògnites i les incerteses, que aconsellen no sol·licitar l’autorització”.
El 28 de desembre ratificava el cessament d’activitat i, una cosa més, un informe d’Ernst & Young assenyala que entraria en “causa de dissolució de recollida per l’article 363 de la Llei de Societats de Capital”. És el que tècnicament es coneix per “incertesa de gestió… assenyalaria dubtes sobre la continuïtat de les empreses”.
El tancament Alemany o els 60 anys dels Estats Units.
Mentre tenim més de 20.000 MW de cicles combinats nous aturats, es discuteix si, Garoña, una relíquia construïda el 1966, pot funcionar 60 anys. És aquesta “nova” política energètica que ve, diuen, dels Estats Units. Alemanya va optar, després de Fukushima, per tancar totes les nuclears prèvies a 1984. França se suma a l’abandonament nuclear i la transició energètica.
A la petició s’assenyala aquesta pràctica “internacional”, que segueix Estats Units, d’allargar la vida de les nuclears 20 anys. Garoña forma part d’aquestes centrals de referència, que tenen llicència per 60 anys, com Peach Bootom (2003), Dresden 2 i 3 (2004), Nine Mile Point (2006), Oyster Creek (2009) o Vermont Yankee (2011). Com, llavors, Nuclenor no va reclamar, en el seu moment, la llicència?
Els defensors de la Nuclear Regulatory Commission haurien de començar per reclamar, com es va fer amb Oyster Creek, que fos sotmesa a “audiència pública”. Es va mostrar que era “una planta equivocada, en el lloc equivocat que s’ha de tancar”.
Una altra amb 60 anys és Vermont Yankee (535 MW), que va aconseguir la llicència per a 20 anys el dia anterior de Fukushima. NRC li va donar 60 anys, però fuites i mentides (denunciades per Arnie Gundersen), van provocar el seu tancament amb 38 anys-pel senat de Vermont. Una altra central obsoleta, la de Kewaunee, encara amb 60 anys, per raons econòmiques tanca; el seu propietari “preparava la fallida i fugir de les seves responsabilitats”, és la situació de moltes altres centrals del nord-est.
Negoci ruïnós: Quousque tandem abutere patientia nostra?
Garoña no va esperar al juliol de 2013, va desconnectar el desembre de 2012. Segueix la tradició d’Estats Units. També argumenta que no compensa el seguir oberta per les “mesures fiscals per a la sostenibilitat energètica”. El cost són 153 milions, però oblida descomptar les desgravacions d’impostos de societat, o ha de comptar malament quan va reclamar per lucre cessant els mil milions d’euros? Una mostra de la realitat subjectiva de les matemàtiques, quan se sap ballar amb les definicions.
“Els preus actuals de la electricitat… fa que les plantes nuclears tot just guanyin diners”, ho deia el president del Fòrum nuclear d’Alemanya, Ralf Güldner. Anticipava el tancament més ràpid del anunciat per Àngela Merkel. A Alemanya no està el mercat de l’energia per a fons nuclears. Fa cinc anys les nuclears obtenien el preu que fixava les centrals de carbó i gas. El seu preu va pujar abans de la crisi. Però, ara, amb la massiva entrada de renovables, caiguda de la demanda, el preu s’ha enfonsat. No es descarta una sortida precipitada.
Sense assegurança d’insolvència, sense diners per a la pista d’aterratge.
La transició energètica va a erosionar el model tradicional de negoci i a precipitar l’abandó accelerat de l’energia nuclear -assenyalava Spiegel. Després de destituir la Junta d’EON es va descobrir una pèrdua de 10.000 milions d’euros. No serà l’última. Una ordre judicial va destapar errors de planificació en una planta de carbó ultramoderna d’EON, una altra pèrdua calculada en mil milions d’euros; el segon pilar d’EON són les importacions de gas rus, una altra pèrdua de milions. Un negoci assentat en els tentacles que té per arribar al poder polític, que li permet amagar pèrdues i aconseguir ser el negoci més ruïnós de l’economia alemanya. Les energètiques, durant dècades han comès l’error del cuc, tancant-se en el capoll, negant-se a ensumar nous negocis i renunciant a una quota del futur mix energètic -les renovables en mans de ciutadans. Ara s’espavilen.
Aquests gegants energètics, amb milions de deutes, han de provisionar 35.000 milions per desmantellar les centrals nuclears; hi ha 30.000 milions d’euros sobre el paper. Sylvia Kotting-Uhl, diputada d’Els Verds, reclamava, com tenen Suïssa o Suècia, uns fons nacional per desmantellar i crear una assegurança d’insolvència que eviti que l’estat absorbeixi tots els costos. No serà factible aprovar-lo abans d’octubre.
Les quatre energètiques d’Alemanya són les que aporten les garanties financeres per al desmantellament de les centrals nuclears. Greenpeace va demostrar que cal restablir 34.000 milions diferits als balanços de les empreses, aquí hi ha el problema, si una d’aquestes empreses fa fallida, el govern federal assumeix la insolvència carregant el cost en els contribuents, aquí es reclama retirar aquests fons a un de públic supervisat legalment
Aposta pel passat. Quam DIU etiam furor iste tuus ens eludet?
Hi ha detalls, a la nota de Nuclenor, que no haurien de passar desapercebuts: la Junta va acordar “amb un resultat negatiu de 133 milions d’euros… que restableix l’equilibri patrimonial… reduint el capital social al mínim legal de 60.000 euros”.
Més que operar altres 60 anys prepara la fallida-davant les “incertesa de gestió”.
Per què demana aquesta absurda petició? Hugo Moran del PSOE apuntava que Garoña està sent moneda de canvi d’unes “negociacions subterrànies” entre el govern i les energètiques. En quin sentit? El ministeri demana al CSN que redacti el punt 3 de l’Ordre, per poder abans de l’ 1de juliol de 2013 sol·licitar autorització per un any “sense operar a potència”. Inclou algun favor, a la reforma energètica, el demanar aquesta sol·licitud d’activitat, gairebé virtual? El CSN té la tasca d’aconseguir una quadratura del cercle que qualsevol tribuna podrà tombar.
José Manuel Soria va assegurar que Garoña tornaria a operar, sense encara haver rebut la
sol·licitud. Només faltaria que no la demanes en la propera data. Un govern amb una fe nuclear, en una país amb 24.000 MW de cicles combinats “sense estrenar” aturats. El govern aposta per tecnologia obsoleta, es va creure la propaganda nuclear amb dècades de retard, que era la més barata. Nuclenor té més por a Garoña que el govern i part de la societat.
Efectes de la crisi financera: Quem ad Finem sese effrenata iactabit audàcia.
Al final seran les energies renovables les que carreguin amb el desmantellament de les centrals nuclears. Podem pensar que aquest risc no el tenim; el que hem pagat durant dècades, en el rebut, per al desmantellament, estan en lloc segur en ENRESA. Què diu el seu informe de 2012? “Els derivats que posseeix la societat estan contrastats amb entitats financeres nacionals i internacionals de ràting creditici”. I més endavant es pot llegir “amb alguns derivats adquirits, ENRESA ha realitzat operacions de cobertura mitjançant la permuta d’interessos (swaps)”. Els termes en anglès no son un antídot que tranquil·litzi, ara provoquen ansietat. ¿I on tenen distribuïts els dipositats? Un 4,80% en accions d’energètiques -que el seu negoci podria deteriorar o trencar -, 31% en entitats financeres -una treva a Xipre no es descarta -i 62% el sector públic
ENRESA calcula que el cost futur de gestió de residus i desmantellament, entre 2007 i 2070, serà de 9.734.000, 3.350 via tarifa i 3.350 de les pròpies centrals (6 cèntims per kWh), més la taxa del combustible nuclear. Té pendent de cobrar 4.678.000, previstos fins 2028. En total, 13.023.000 d’euros, destinats a la gestió del combustible i desmantellament i clausura. Estaríem davant d’un rescat financer del sector nuclear?
Garoña i el retorn al model centralitzat.
Mentre el Ministeri d’Indústria dóna deu dies al CSN per decidir sobre la sol·licitud de Garoña, Nuclenor va deixar passar tots els terminis i, després de 7 mesos, reclama un canvi de l’Ordre que inclou, cal llegir en detall, una visió obsoleta de quin és l’actual model energètic. Garoña, diu, es l’Ordre, “produeixen una energia elèctrica denominada de base que, igual que la procedent de les centrals tèrmiques i de les grans centrals hidràuliques, contribueixen a l’estabilitat de la xarxa elèctrica. Aquesta estabilitat és particularment necessària…”.
En l’era de les tecnologies del segle XXI, on Siemens o RWE tenen solucions tecnològiques per a la gestió de generació distribuïda, emergents xarxes intel·ligents descentralitzades, apareixen centrals virtuals, podem integrar generació i consums discontinus?, quin sentit té parlar de potència base, com si estiguéssim al segle XIX?
Una política energètica dins els principis del sistema energètic centralitzat que va permetre construir el castell del progrés sobre les tecnologies d’alt risc. Es parteix de conceptes erronis incompatibles en afrontar els reptes i els desafiaments planetaris del segle XXI, canvi climàtic, dependència energètica, i un model de negoci que no resideix en vendre energia abundant i barata. Repetim lamentables idees amb les què es va intentar que frenes, fa dècades, el desenvolupament de les incipients energies renovables. L’Institut Fraunhofer ha demostrat com funcionaria un model exclusivament renovable.
No vivim una crisi financera, ni energètica, ni tecnològica, és una crisi de concepte. Com va assenyalar Günther Anders,aquests arriben amb un segle de retard.
Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia
