L’independentisme català oscil·la entre el carrer i les urnes. La mobilització ciutadana al carrer és soft, lúdica, pacífica i tendra, entre Frank Capra i Walt Disney. És pura aparença. Hi ha en ella un fons insurreccional, un rebuig de l’Estat espanyol, al seu arrogància ignorant i excloent, a les seves polítiques públiques al servei dels privilegis ia les seves pràctiques repressives.L’independentisme només en part està motivat pel catalanisme identitari. Per a molts expressa una aspiració latent a una democràcia amb llavors autogestionàries que substitueixi un Estat que genera alienació ciutadana, exclusió social i corrupció política.
El projecte recuperacionista, respecte a les grans manifestacions, del govern de la Generalitat i de CiU (amb el suport permanent, tot i que presumeixi de crític, d’ERC) es va instrumentar amb la convocatòria d’eleccions. La seva formulació apareix dur, amenaçant, amb un “full de ruta” com vareta màgica que mou muntanyes. Una ruta que ens porta a la independència.”Evident” repeteix Oriol Junqueras. Encara que no agradi al govern espanyol, “evident” de nou ens repeteix el lider d’ERC. Es construeixen “estructures d’Estat”, es dóna com a supòsit que hi haurà una majoria sobiranista i s’apunta la possible declaració unilateral d’independència. Però tot és pura aparença. Una escenografia bonica, però no confondre Venècia amb la de Canaletto. La transició accelerada del carrer (consulta no legal del 9 de novembre a la que van anar a votar més de dos milions tres-cents mil ciutadans) al discurs de Mas uns dies després va ser un tímid termidor. El retorn a la política representativa, a la competència entre els partits i l’obertura d’un període preelectoral. El president de la Generalitat va convocar eleccions autonòmiques amb vocació plebiscitàries com a alternativa a un referèndum. Volent o sense voler es va desmobilitzar momentàniament als ciutadans. No obstant això la seva convocatòria se situava entre la eleccions municipals i les generals, tot i que aquestes podrien avançar-se.
La famosa “full de ruta” s’iniciava amb dos inconvenients importants.. Un la desmobilització ciutadana que lògicament va refredar l’ànsia independentista. L’altre el caràcter de les eleccions municipals que van facilitar l’emergència de nous actors polítics i la qüestió Catalunya-Espanya quedava bastant al marge de les temàtiques ciutadanes. Al que s’afegeix el dèficit polític de l’independentisme. En comptes d’ampliar la seva base com va ser inicialment amb l’objectiu “dret a decidir” tant l’ANC com ERC i CiU van radicalitzar la seva reivindicació: la independència pura i dura. La qual cosa a més l’independentisme polític convertia el seu full de ruta en un carreró sense sortida: es partia de la base d’una consulta legal i d’una independència pactada però al mateix temps creava un front espanyolista en lloc d’aïllar al PP i contribuir a un canvi de govern que probablement podria estar disposat a dialogar. El resultat no pot ser altre que la frustració permanent.
Té sentit mantenir la proposta d’eleccions avançades i incomprensibles per a la majoria social, falsament plebiscitàries ja que en la pràctica mitjançant candidatures partidàries sense un objectiu unificant i que només poden derivar en una frustració principalment dels independentistes? Es convoquen com a alternativa a la impossibilitat legal de convocar una consulta o un referèndum legal que per als seus convocants hauria de legitimar el procés independentista. No obstant això no és segur ni tan sols probable que hi hagi una majoria clara favorable al duo CiU–ERC. Les polítiques públiques, massa properes a les del PP, els faran passar factura. Poden donar lloc a un altre plebiscit en contra seu. En el cas que hi hagi una majoria a favor de la independència ¿què faran el dia següent? Una declaració unilateral d’independència sembla inconcebible encara CUP i ERC poden plantejar-ho. CiU continuarà en la seva línia actual, guanyar temps, mantenir-se al govern i fer veure que s’estan construint les “estructures d’Estat” mentre esperem temps millors. En resum les expectatives que haurà generat aquesta convocatòria plebiscitària es convertiran en una gran frustració social. En el fons intueixo que esperen que algú, per exemple l’ANC, els proposi un ajornament fins després de les eleccions generals. En benefici de tots, independentistes o els que opten per ara pel dret a decidir, sembla que la millor solució és ajornar les eleccions. O que una confluència com la que ha emergit a Barcelona i altres ciutats de Catalunya sigui la base d’un bloc capaç de dialogar amb el govern espanyol, sempre que els resultats previsibles de les eleccions generals hagin donat lloc a una nova majoria política.
L’independentisme més explícit (ERC, CUP) actua de vegades com si esperés que les manifestacions fins ara únicament expressives i discontínues generaran en una insurrecció ciutadana i una nova majoria parlamentària assumís la nova situació revolucionària. Però per ara no hi ha indicis que es produeixi una rebel·lió oberta enfront de l’Estat, que podria derivar en conflicte violent. No sembla que ni les majories parlamentàries catalanes ni els manifestants dels 11 de setembre estiguin per la feina. Per tant l’única possibilitat de modificar la relació de Catalunya amb l’Estat és mitjançant el diàleg i el pacte. La qual cosa requereix un canvi de majories a les Corts espanyoles i un govern diferent que no sigui el mur actual, incapaç de resoldre els problemes de les classes majoritàries i dels pobles de les nacionalitats per la via política.
En resum l’objectiu polític de l’independentisme no pot ser altre que confluir amb altres forces polítiques catalanes i espanyoles que desplacin al PP i les seves marques blanques del poder polític a l’Estat espanyol. Partits com Podem i similars per guanyar vots a Espanya no poden donar suport l’independentisme encara que si el dret a la consulta o l’autodeterminació com van defensar tots els partits democràtics a la fi del franquisme. No es tracta d’abandonar l’independentisme, està avui molt arrelat i és el principal motor de mobilització democràtica.Inclou independentistes nacionalistes, als que hi donen suport a causa de les provocacions de l’autoritarisme espanyolista. O els que l’accepten farts dels governs del PP i des les seves polítiques, i també de CiU. Aquests i esperen també un canvi polític profund a Catalunya. I no oblidem que a les manifestacions o en la consulta informal havia també els que estan a favor d’un diàleg que el govern espanyol nega, els que consideren legítma una consulta formal que permeti al poble català expressar les seves aspiracions. Molts veuen en l’independentisme una forma de combatre als governs del PSOE abans i sobretot del PP després i fins avui. També hi ha els que no es manifesten però que volen un canvi en les relacions amb l’Estat espanyol, ja que si bé l’independentisme potser no arriba al 50% els favorables a l’estatus actual són per ara poc més del 20%.
Un nou govern espanyol amb tarannà democràtic i dialogant permetria que a Catalunya aparegués una majoria que optés per una relació d’interdependència, amb fórmules diverses que no siguin ni submissió a l’Estat espanyol ni de secessió pura i dura. O en tot cas que es pactés una solució amistosa i evolutiva. L’independentisme és visibilitzat moltes vegades com la confrontació entre dues essències identitàries, espanyolisme i catalanisme. En realitat és sobretot una incomunicació entre un govern immobilista a Espanya i una societat amb vocació d’autogovern a Catalunya.
