Portada

Jordi Borja: Eurovegas, un espectacle provincià

Mister Marshall ha arribat i anuncia llocs de treball i diversions, llums i jocs, vici i fornici. A prop de l’aeroport, a un quart d’hora del centre de la ciutat. Prometen uns 200.000 llocs de treball directes i 100.000 indirectes. No s’especifica l’origen d’aquestes xifres. No obstant això, a tot l’Estat de Nevada, que inclou Las Vegas i la llunyana Reno existeixen 300.000 llocs de treball en el sector de l’oci. Només Las Vegas posseeix 78 grans hotels amb casino i al Baix Llobregat es crearien 12 hotels, sis amb casino. Els números no surten. L’impacte sobre l’ocupació no sembla que a Las Vegas hagi estat molt eficaç, ja que arriba gairebé al 13%, quan la mitjana dels EUA és poc més del 8%. Es tracta d’una ocupació poc qualificada: només el 14% de la població jove va aconseguir iniciar estudis universitaris, quan la mitjana nord-americana és el doble. A Las Vegas hi ha censades 16.000 persones sense sostre i 40.000 a la regió metropolitana (gran part de les dades esmentades procedeixen d’un informe del bloc latramaurbana.net).

L’argument de l’ocupació no és convincent. Altres aspectes del model, encara menys. Las Vegas va créixer en un desert a partir de la dècada de 1930 i especialment de 1941, quan un gàngster, Bugsy Siegel (Warren Beatty al cinema), va ser el promotor del primer hotel Flamingo amb casino. Va ser rebatejada com Sin City, Ciutat del Pecat. Els seus promotors principals eren les màfies de l’est. El 1959 la ciutat va iniciar un nou boom quan el triomf de la revolució cubana va fer que l’Havana deixés de ser el gran casino i el superprostíbul dels nord-americans. El centre de Las Vegas, inicialment ciutat compacta, va anar perdent força i la ciutat es va expandir de forma difusa i segregadora. Gradualment s’ha anat privatitzant, ha deixat de ser ciutat.

¿Eurovegas serà la nova versió del model Barcelona 92 i de Catalunya ciutat? A Madrid el va definir als anys cinquanta Camilo José Cela com una barreja de Kansas City i Navalcarnero. Serem nosaltres una cosa semblant mig segle més tard? Als Estats Units era i és impensable que un Las Vegas s’instal·li a la megalòpolis del nord-est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, etcètera), un continu urbà amb més de 55 milions d’habitants. El gran centre de l’oci es va crear a alguns milers de quilòmetres del mercat més potent. Eurovegas pretén instal·lar-se en un teixit urbà molt saturat que requereix projectes d’escala mitjana, més acupuntura que cirurgia. La còpia local és menor que l’original, però es preveuen 150 hectàrees per al complex i 100 més per a camps de golf, un estadi i altres equipaments, més les cessions de sòl públic i infraestructures i els complexos habitacionals que els promotors exigeixen, crear-ne uns per al seu negoci i eliminar-ne d’altres que no interessen. L’impacte sobre el territori serà enorme. A la zona afluiran els desocupats locals i els que hi aniran d’altres parts com si s’haguessin descobert mines d’or. Sense comptar els centenars de milers de futurs clients. És aquest el lloc adequat o no correspondria més als Monegros?

El despropòsit que més crida l’atenció són les condicions del promotor, que aparentment no han estat qüestionades per les autoritats espanyoles. Modificació de la Llei d’Estrangeria per importar treballadors i de l’Estatut dels Treballadors per no dependre de convenis col·lectius, moratòria de dos anys per pagar la Seguretat Social, exempcions d’impostos i taxes, flexibilitzar les mesures destinades a evitar el blanqueig de diners, autoritzar l’ingrés de menors d’edat i ludòpates, i el dret de fumar, garantir el crèdit que se sol·licitaria al Banc Central europeu. Per vergonya aliena, sense comentaris.

No crec que aquest projecte fantasma arribi a quallar, i menys a Catalunya. Però reconec que em deixarà un record imaginari perdurable. Una inauguració presidida per les autoritats, alguns cardenals acompanyats de polítics locals i financers de l’Opus, envoltats de mafiosos i tafurs, traficants de drogues i de diner negre, empresaris de prostíbuls i gestors de la corrupció. Un espectacle de riure amarg.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrades relacionades

Back to top button