La immensa majoria de catalans i espanyols donen per feta, a dia d’avui, la victòria del PP el 20-N. A partir de les mesures imposades pel Govern al maig del 2010 per evitar un rescat a la grega es va obrir una bretxa de deu punts a favor del PP. Em preguntava aleshores, com molts d’altres, si el PSOE podria superar aquesta diferència, si podria ajudar la remodelació del Govern, la passivitat de l’oposició, negant-li la seva col·laboració davant d’un problema d’Estat, o com podrien incidir els resultats de les eleccions autonòmiques o la desaparició d’ETA, en cas de produir-se. La meva resposta era prudent: no és impossible, però si molt improbable. Pensava llavors com ara que les eleccions es decidirien en funció de la situació de l’economia i l’ocupació sense que es percebessin senyals que poguessin millorar molt en el temps que quedava.
La resta dels factors enunciats ha tingut escassa incidència. Els efectes de la remodelació governamental van ser escassos i es van esgotar aviat. La inhibició del PP no sembla haver-li perjudicat. Anul·lada en la pràctica la capacitat d’ETA, la preocupació pel terrorisme havia passat ja a un segon pla i el fi de la banda es dóna per descomptat. El càstig que va rebre el govern en les autonòmiques i locals, no va ser un simple alleujament, sinó una severíssima sanció. I, per rematar, l’elecció de Rubalcaba com a candidat del PSOE va coincidir amb un estiu calent en què els mercats del deute van créixer amb més força a Espanya, Europa i EUA dificultant encara més la fluïdesa del crèdit i la inversió, i, per tant, la recuperació de l’activitat i l’ocupació.
Les dades d’aquest estudi reforcen aquella impressió i apunten a una àmplia majoria del PP en una atmosfera de notable frustració davant la durada i els efectes de la crisi i de gran pessimisme respecte el futur. El 95% dels entrevistats consideren la situació econòmica dolenta o molt dolenta tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. A curt termini, només entre una quarta i una cinquena part pensen que serà millor d’aquí a un any. A mig, sis de cada deu espanyols i set de cada deu catalans entenen que la propera generació viurà pitjor que ells. Costa imaginar-se un escenari més difícil per al PSOE. Potser el de 1982 per la UCD, amb l’excepció que abans d’aquelles eleccions la coalició havia patit ja tot un seguit d’escissions.
Quan la situació econòmica i la desocupació han estat els temes centrals d’aquesta legislatura, sobre ells girarà la campanya i el resultat final. Espanyols i catalans es mostren molt crítics amb la gestió del govern. Es mostren també molt crítics, encara que una mica menys, amb el que ha fet el PP a la oposició, i encara que a Catalunya s’inverteixen els termes i la valoració de l’oposició és bastant més negativa que la del govern, també hi progressa el PP. Sí, és l’economia. Aquesta vegada no hi ha dubte. Es fa responsable al Govern amb independència del caràcter global de la crisi, s’exonera del tot la manca de cooperació dels seus adversaris i es renuncia fins i tot a conèixer les seves propostes per superar-la.
La idea que les eleccions serveixen per fer fora els governs està molt estesa des dels temps de Schumpeter i Popper i els estudiosos del comportament electoral la matisen assenyalant que això és el raonable si, a més, es pensa que hi ha una alternativa que pugui fer-ho millor .Sembla ser el cas. Els entrevistats coincideixen que es pot retallar el dèficit sense tocar la sanitat i l’educació encara que calgui pujar els impostos, com defensa Rubalcaba, i rebutgen la idea que sosté Rajoy que cal baixar els impostos per sortir de la crisi. No se’n sap molt més de les seves propostes. Malgrat això i malgrat valorar millor a Rubalcaba, consideren, excepte a Catalunya, que Rajoy està més ben preparat per abordar aquesta tasca i el prefereixen com a president. El bucle es tanca. La fe reemplaça a l’esperança i lliura al PP un xec gairebé en blanc.
Falta poc més d’un mes per a les eleccions. En l’últim any l’avantatge del PP ha anat eixamplant-se amb algun repunt ocasional del PSOE que no va arribar a consolidar-se. S’ha vist el seu electorat poc motivat en comparació amb l’eufòria de l’electorat popular, encara que també és cert que la lleialtat dels vells votants socialistes al seu partit ha anat en augment en els últims mesos. La pregunta és si el PP arribarà o no a la majoria absoluta. La resposta que ofereix aquest sondeig és que a dia d’avui la sobrepassarà àmpliament. Amb tot, la reduïda grandària de la mostra només permet una aproximació al fer el càlcul dels escons que pot variar o no de forma sensible. La clau està en la diferència de vots que separi els dos partits. A més distància major avantatge i viceversa.
Per tant, la pilota és al camp del PSOE, en la seva major o menor capacitat per mobilitzar el seu electorat potencial i evitar fugues a d’altres partits. Tasca difícil perquè l’impuls del PP s’estén a territoris clau com Catalunya on podria obtenir el seu millor resultat històric convertint-se en la segona força política, mentre CiU guanyaria un o dos escons, ICV milloraria lleugerament i ERC retrocediria. La grandària de la mostra fa molt difícil l’estimació de vots i escons dels partits més petits no només a Catalunya sinó també en el conjunt. Amb totes les reserves, si es confirmen les nostres dades les eleccions suposarien un tomb al mapa parlamentari amb una clara majoria del PP, un notable retrocés del PSOE, més escons per a les minories, la presència de més partits regionalistes i l’accés d’Amaiur a la Cambra. Això suposaria una profunda alteració del format i la dinàmica del sistema de partits que s’havia anat consolidant des de 1993, tindria profundes repercussions en la vida política i, com en la legislatura 2000-04, reduiria els partits nacionalistes i regionalistes a un paper clarament subordinat.
