És un secret a veus. Si fins fa poc empreníem rumb desconegut, ara ja estem camí d’enlloc. El full de ruta s’ha descompost. Els que pretenien encapçalar la marxa i conduir-la a bon port s’han quedat sense brúixola i sense mapa, mentre pretenen dissimular amb la ficció que tot segueix els plans previstos. La improvisació s’ha imposat en el dia a dia i l’ocultació quan no la tergiversació s’han convertit en els instruments reconeguts de Govern. Així és com són els lideratges compartits, fruit de l’avançament electoral i de l’amarga victòria d’Artur Mas, que el va deixar a la mercè d’Oriol Junqueras.
Crèiem que aquest Govern es dedicava a fer dues coses alhora, ambdues contradictòries, com bufar i xuclar, és a dir, obtenir majors marges de dèficit i liquiditat del Govern central per sortir de la paràlisi actual i, al mateix temps, marxar decididament cap a la consulta sobiranista. Però amb la constitució del Consell Assessor per a la Transició Nacional ens adonem que ja són tres les coses incompatibles entre si que vol fer el Govern: bufar, xuclar i menjar. Procurar pel curt termini de les arques malmeses, aconseguir la consulta i afanyar a avançar feina, és a dir, preparar des d’ara l’Estat independent.
Tot és fàcil per als que es creuen el seu propi conte de la lletera.Aconseguir una àmplia majoria parlamentària i social per aconseguir una consulta, tal com es propugna en la declaració del Parlament del 13 de març, que va obtenir 104 vots sobre 125 amb el suport del PSC, els sembla compatible amb tirar milles per preparar l’Estat independent tal com se li ha encarregat el Consell de la Transició Nacional. El mateix succeeix amb la declaració de sobirania del 23 de gener, 85 vots a favor, amb el PSC en contra, i que se situa en la campanya a favor de la independència i no en la celebració de la consulta.
Per la lletera es tracta de matisos sense importància. És el mateix que passa amb el diàleg entre Madrid i Barcelona. Ho hem demanat des del primer dia, es defensa la lletera. Sí, però amb línies vermelles ben clares, perquè ningú s’enganyi sobre la mala voluntat espanyola, aclareixen els socis d’Esquerra. No són matisos, mal pesi a la càndida lletera sobiranista, sinó que formen part de l’incomprensible debat sobre el sexe dels àngels a què se sotmet a l’opinió catalana, acompanyat de dutxes turques: avui tendim ponts, ara s’han trencat i a les poques hores tornem a negociar, tot en la més absoluta penombra informativa, sense explicacions nítides i amb abundant ració retòrica i sentimental.
L’estat d’emergència, enunciat pel mateix president, hauria d’obligar a una treva, almenys en la xerrameca i en la gestualitat, sobretot, per concentrar els esforços en la sortida de l’estat catatònic de les finances catalanes. Les declaracions d’Alicia Sánchez Camacho, fins i tot sense arribar a l’heroïcitat de somiar en un vot diferenciat a Madrid sobre la fiscalitat catalana, dibuixen el consens social i polític més ampli possible sobre la necessitat d’un acord fiscal aquest mateix 2013, complint el calendari legal de renegociació. Per la lletera sobiranista això és alta traïció. Cal seguir el full de ruta sense faltar ni una sola cita, encara que l’endemà cada gest tartarinesc vingui desmentit pels fets i per les negociacions en la penombra.
Acaba de passar per Barcelona Stéphane Dion, el polític quebequès i canadenc que va inventar la política de la claredat, a qui no volen escoltar ni uns ni altres perquè dóna suport, d’una banda al dret a decidir, però de l’altra argumenta amb suficient solvència que la separació és una desgràcia irreversible. Aquí, a Barcelona ia Madrid, es porta la política de la confusió i de la foscor. Confusió entre les necessitats immediates i els objectius a mitjà i llarg termini, que porta a la pirueta circense de fer alhora tres coses incompatibles. Foscor en l’argumentació i en la negociació, fruit de l’obscurantisme d’uns i de la ceguesa voluntària dels de més enllà. La lletera, mentrestant, segueix somiant, abans de donar-se de cara amb el terra.
