El seminari se celebra durant la transició i es debat sobre com podria articular l’Estat autonòmic. Juliol del 79. La intervenció més esperada és la d’un politòleg de cognom alemany, mare espanyola i el prestigi és màxim a l’acadèmia nord-americana: Juan José Linz. Sosté que Espanya s’enfronta a dos canvis revolucionaris. Un és el pas d’un règim autoritari a un de democràtic. L’altre és el d’un Estat centralitzat, que no reconeixia “la diversitat dels seus pobles“, a un altre descentralitzat, multilingüe i multinacional.
Dels dos canvis, quin és més complex? El segon, va explicar, perquè suposaria abandonar el model que havia estat dominant per donar forma a l’Estat espanyol des de l’arrencada de la modernitat: el de la França jacobina s’havia demostrat invàlid perquè fos translació d’una societat multinacional com és l’espanyola. Se’n necessitava un altre i, seguint a Lijphart, proposava el consociatiu: una fórmula que permet canalitzar el conflicte gràcies al pacte entre elits enfrontades per motius no ideològics sinó identitaris. La concreció institucional de la fórmula eren executius amb representació proporcional de cada grup, la capacitat de veto recíproca per protegir les minories i una autonomia regional extensa.
La fórmula funcionava millor amb determinats sistemes de partits, va explicar Linz. Per exemple, quan un partit tenia força i prestigi a l’Estat ia les comunitats diferenciades: així s’acomodava els conflictes en el seu si. Podria ser el paper de PSC, després de la seva victòria, si proposés un projecte en tensió amb l’hegemònic en el seu partit a nivell estatal. Però el defensat per Illa, per ara, ni reivindica la declaració de Granada! L’altre sistema de partits que facilitava l’Estat consociativo és aquell en el qual la minoria la representa tan sols un partit: això li dóna l’autoritat per pactar en nom de tota la minoria. “Pot defensar solucions sense excessiva demagògia, arribar a acords sense veure’s desautoritzat, convèncer els seus electors de la necessitat d’acceptar compromisos“.
Però si més d’un partit representa la minoria, la fórmula falla perquè la desactiva la competència interna. “És molt més difícil quan la representació de la minoria és assumida per diferents partits en pugna, amb interessos contraposats, disposats a qüestionar la lleialtat als objectius nacionals de tot el que arribi a un compromís“. Aquesta ha estat la dinàmica del bloc independentista. El 2014 els politòlegs Barrio i Rodríguez Teruel ja van suggerir que la pugna entre Convergència i Esquerra era el principal condicionant de la política catalana. Quan va començar tot? Les elits partidistes s’estarien disputant l’hegemonia del bloc nacionalista, i amb ella la Generalitat, des de les acaballes de pujolisme. L’enquistament d’aquesta disputa va acabar com van preveure els dos professors: una subhasta en les demandes de sobirania que aniria escalant fins al col·lapse de 2017 i deixant-nos un autogovern lligat de mans, zombi i sense bateries.
Amb els resultats del 14-F, hi ha una possibilitat de donar un gir pragmàtic? Es tracta de comprovar fins a quin punt Illa té influència real i / o fins on arriba el coratge d’Aragonès. Potser un pacte transversal encara sigui impossible. No cal compartir govern. Potser hi haurà partits que actuïn de frontissa. Potser les temptatives d’aproximació aniran poc a poc. Per si avui comença tot, i la política sempre es conjuga en present, és un error desaprofitar el moment. Esquerra està en condicions d’ostentar la presidència per refermar la seva hegemonia mentre que el PSC ha de reclamar els indults i llavors proposar una alternativa de governança multilateral per desconcentrar el poder en què l’alta administració s’enroca a Madrid. Es tracta d’innovar perquè la política catalana recuperi el pols i, amb ell, l’economia i la societat.
La Vanguardia, 7 de març de 2021
