Ens havíem oblidat que la Unió Europea (UE) ho és també en la seva dimensió política, i de política de seguretat. No havíem advertit que estava “amagat” al Tractat de la Unió Europea (TUE) un article, el 42.7 (provinent de la Convenció de 2003 sobre la Constitució Europea), que estableix de forma directa i sense pal·liatius una veritable aliança de defensa comuna:
“Si un Estat membre és objecte d’una agressió armada en el seu territori, els altres Estats membres l’ajudaran i assistiran amb tots els mitjans al seu abast, de conformitat amb l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides…”
De manera que l’agressió armada a França en el seu territori obliga (sí, obliga) als altres països membres de la UE a donar-li ajuda i assistència “amb tots els mitjans al seu abast”. Això inclou la legítima defensa (article 51 de la Carta de Nacions Unides) que forma part de la legalitat internacional, esgrimida per Hollande en la seva resposta a l’atac.
L’anterior es veu complementat per l’article 222 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), o Clàusula de Solidaritat davant d’un “atac terrorista”. En aquest supòsit, no només cada Estat està obligat a intervenir, sinó també la pròpia UE com a tal, mobilitzant “tots els instruments de què disposi, inclosos els mitjans militars”.
No cal invocar la contundència d’aquests preceptes per entendre que la naturalesa de l’agressió terrorista a París no se circumscriu al territori francès. Tots els països europeus estan concernits. Per això crida l’atenció l’actitud una mica atentista dels altres països membres de la Unió -inclòs el Govern espanyol, preocupat per no fer recordar la seva responsabilitat en la guerra de l’Iraq- a l’hora de posar-se a disposició de França.
Hollande ha acudit a la UE, no a l’OTAN. Ha formulat així un gir polític per a la Unió, la qual, al costat de la gestió de crisi, haurà d’afrontar la defensa territorial europea d’una forma autònoma, sense perjudici del vincle transatlàntic.
Aquí està en joc no només el present de la seguretat dels europeus, sinó també el futur d’un projecte que mira molt més enllà en el temps.
La sensació de profunda inseguretat i impotència que els brutals atemptats de París s’han estès per Europa posa de manifest que no és l’economia l’única base de la Unió. Ho és encara més la seguretat en sentit ampli i, per tant, la solidaritat davant els atacs i agressions armades, en aquest cas obedients a un poder polític ja molt forta (Daesh) ia una estratègia de violència extrema i implacable.
Com ens havíem oblidat de la seguretat a la Unió -deixada en cura de l’OTAN, essencialment- no havíem posat en marxa la Cooperació Estructurada Permanent el 2010 com es va assenyalar (article 42.6 TUE), ni havíem creat un quarter general Operatiu Europeu complet, ni havíem desenvolupat una veritable política comuna de Seguretat i Defensa europea. Sense aquestes decisions, és difícil forjar l’aliança que proposa l’article 42.7.
Això explica, entre altres coses, que hagi estat tan insuficient i feble l’estratègia occidental sobre Daesh; que no s’hagi construït una aliança amb Rússia i l’Iran contra l’enemic principal; i que la doctrina nascuda de la coalició internacional que lidera Estats Units sigui encara confusa. Davant del laberint que és avui el “cinturó d’inestabilitat” i de tragèdia humanitària que va des del Sahel a Síria i l’Iraq -origen aquest en bona mesura de l’anomenat Estat Islàmic- es requereix una coalició supranacional encara més àmplia, amb suport de Nacions Unides. En ella, el lideratge polític i el paper protagonista sobre el terreny l’han de tenir els països àrabs, estripats al seu torn entre les branques xiïta i sunnita, i víctimes principals del terrorisme gihadista.
La reunió de Viena -a la qual desafortunadament no va ser convidada Espanya, encara que sí la UE- ha estat un primer avanç en la bona direcció, però encara es mantenen les discrepàncies de fons entre els EUA i Rússia sobre el paper de Bashar al-Assad. Això impedeix concentrar els esforços en combatre Daesh, en encegar les seves fonts de finançament i de propaganda, i començar a aturar la pitjor sagnia humanitària des de la II Guerra Mundial, que exigeix igualment una resposta solidària de la Unió, que si fracassa posarà en qüestió l’espai Schengen.
Tot això passa, en fi, per la posada en marxa, d’una vegada per totes, d’una política comuna de seguretat europea i, de forma urgent, per donar a França, en coordinació amb la política de Justícia i Interior (JAI), l’ajuda preventiva que va faltar entre els europeus per evitar que els terroristes de París organitzessin la massacre a Bèlgica, Alemanya i qui sap quins altres països de la Unió.
La unió econòmica i monetària no és suficient per consolidar la construcció europea, que és més necessària que mai. Es requereix una dimensió de política exterior i de seguretat, l’absència París ha posat clamorosa i dramàticament de relleu. Seria molt trist, i molt poc intel·ligent, que, com va passar amb la crisi econòmica, tornessin a predominar els sentiments nacionalistes i xovinistes (paraula d’arrel francesa), que només serveixen per retrocedir en la història, i per debilitar-davant els desafiaments globals. Entre ells el terrorisme, que tant hem patit a Espanya, ia la superació tant ens va ajudar França.
