L’Estat de les autonomies està esgotat. Ja ningú creu en ell. Si quedava algun dubte es va dissipar en la reunió del Consell de Política Fiscal de dijous passat. Europa acaba de concedir a l’Estat espanyol una moratòria d’un any en els seus objectius de dèficit, el que augmenta en un punt el marge per al 2012. I el Govern es nega a compartir amb les autonomies aquest petit respir. Això sí que és deslleialtat institucional. El Govern allibera part dels seus deures carregant-los a les autonomies. I sobretot consagra la idea que els problemes econòmics d’Espanya es deuen als malbarataments autonòmics. No és res de nou. M’explicava un alt funcionari de la Unió Europea que el Govern ha aconseguit que a Brussel·les estigui completament estesa l’opinió que les autonomies són un forat sense fons. Des de les més altes instàncies europees s’insta el Govern espanyol a que intervingui amb caràcter exemplaritzant alguna comunitat autònoma. Del que el Govern es queixa d’Europa (i d’Alemanya, en particular) -propagació d’una mala imatge d’Espanya, avantatgisme, escassa voluntat d’ajudar, negativa a fer les concessions necessàries per treure’ns del pou- és exactament el que està fent amb les comunitats autònomes. En altres paraules, el Govern busca crear un clima per posar en sendera centralitzadora l’Estat autonòmic. I la FAES subministra la gasolina necessària cada dia.
I, no obstant, una cosa és certa: l’Estat autonòmic està amortitzat, no ha resolt el problema per al qual va ser creat -la inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya- i ha creat enormes bosses de poder corporatiu i clientelar. En la història dels països hi ha formes socials molt arrelades que es donen per superades, però acaben reapareixent adaptades a la nova situació: l’Estat de les autonomies ha donat recer a una versió postmoderna del vell caciquisme.
La necessitat de superar aquesta forma d’Estat està en l’ambient. No obstant això, no s’entreveu un marc de reforma que pugui ser compartit. L’eterna cançó federalista no ha passat mai d’un eslògan, perquè no el volen ni els nacionalistes espanyols, ni els nacionalistes perifèrics. I el mecanisme oficiós pel qual ha funcionat el sistema: pactes bilaterals, no reconeguts formalment com a tals, entre Govern espanyol i Govern català, que després produïen un efecte mimètic en la resta de comunitats, ja no dóna més de si. De manera que estem en una situació de ruptura entre els qui -encapçalats pel Govern del PP– creuen arribada l’hora de la recentralització, lligant en curt a les autonomies, i els qui creuen -a Catalunya i el País Basc- que no hi ha altra sortida que el desmantellament de l’Estat per l’obertura dels processos d’independència.
Aquesta crisi de l’Estat autonòmic arriba, a més, en un moment de crisi de la democràcia. Des de maig de 2010 cada vegada és més difícil parlar de democràcia a Espanya, sotmesa al discurs ideològic que afirma: “no hi ha alternativa”, “no hi ha més remei”, “fem el que cal fer” i que no hi ha llibertat per fer una altra cosa. La ministra Fátima Báñez ha apel·lat ja “a la majoria silenciosa de bons espanyols”. Els que callen (els bons) i els que protesten (els dolents). Etern retorn del pensament reaccionari. En aquestes circumstàncies, l’única forma de resistir a l’autoritarisme posdemocràtic que s’acosta és tornar als principis bàsics de la democràcia. I el principal d’ells, tornar l’última paraula als ciutadans. Un Govern que renega de les seves promeses en set mesos s’ha de sotmetre al control democràtic.
I la crisi no pot servir de coartada per ajornar el debat sobre l’arquitectura constitucional. La transformació de l’Estat autonòmic també ha de passar per les urnes. L’esgrima de saló ja n’hi ha prou. El problema ja no és el pacte fiscal del que el fracàs està anunciat. Un pacte requereix la disposició de les parts. Algú pot creure que l’actual Govern del PP va per feina? Es pot entretenir el personal uns anys més amb aquest esquer, i CiU seguir guanyant eleccions amb això, amb l’eficient ajuda del PSC, capaç de carregar amb el mussol de la manca de consens al Parlament català, però és un joc que comença a cansar. Cal parlar del dia següent. I el dia següent, en democràcia la paraula la té la ciutadania. Llevat que donem per assumit el que és general creença a Madrid: que Catalunya gesticula molt però mai dóna cap pas.
