La transformació que ha patit la celebració de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, podria ser un bon termòmetre de la situació a Catalunya. Mentre que el 1977, durant el procés constituent, el crit era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, avui el crit majoritari és el “d’independència”.
El 9 de novembre s’acosta i el debat està cada vegada més encès. S’amunteguen sobre la taula dubtes sobre diferents qüestions emmarcades en un procés que, tot i així ens ho intenten fer creure des d’aquí i des d’allà, no són ni blanc ni negre. I dubtes que segurament es veurien resolts a través d’un procés de negociació obert, generós i seriós entre els governs implicats.
És la consulta legal? A menys de dos mesos de la data fixada per a la celebració de la consulta, continua sense existir acord sobre la compatibilitat de la seva convocatòria i celebració amb la Constitució. En alguns sectors es defensa que no, en cap cas, perquè es tracta d’un referèndum i, per tant, és impossible que se celebri sense la prèvia autorització del Govern central que és la instància que constitucionalment té potestat exclusiva per fer-ho. En aquesta negativa s’acumulen diversos arguments que han de separar i explicar-se de forma autònoma.
És cert que el referèndum és una potestat exclusiva del Govern de l’Estat, segons l’art. 92 CE. Però també és veritat que el Govern no compta amb cap mandat constitucional que li impedeixi convocar un referèndum a Catalunya; de fet, ni la Constitució ni la llei del Referèndum fan referència a aquesta possibilitat. Existeix, si més no, un buit normatiu sobre això.
A més, malgrat el que sembla deduir-se de les afirmacions d’algunes veus autoritzades, la Constitució no prohibeix que es pregunti a la ciutadania (sigui de l’Estat o d’una comunitat autònoma) sobre la independència d’una de les parts. Tampoc prohibeix que se li pregunti sobre la forma de govern, monarquia o república. Ni tan sols prohibeix que existeixin formacions polítiques que defensin la independència com, per exemple, de forma expressa ha fet Esquerra en el seu ideari durant tota la democràcia, ni que defensin la República com a forma de Govern, com fa Esquerra Unida en el seu programa. I això és perquè la Constitució espanyola, que no és de ningú o és de tots, no exigeix que s’estigui d’acord amb ella. El nostre, com recorda el Tribunal Constitucional, no és un sistema de democràcia militant de manera que la Constitució permet l’oposició frontal i el desig del seu canvi, transformació, i fins i tot eliminació, sempre que es faci de forma no violenta, respectant els drets fonamentals dels altres ia través de les lleres previstes per a això. Recordeu que a la Constitució tot és reformable seguint els procediments previstos. En definitiva, cap article de la Constitució impedeix al Govern convocar un referèndum a Catalunya sobre el seu potencial independència.
Traslladant ara l’atenció a Catalunya, el dubte plana sobre si la consulta calendaritzada per al dia 9, i que tindrà cobertura legal a les pròximes setmanes després de l’aprovació de la Llei de consultes pel Parlament , és conforme a la Constitució o no. Aquí entrem en un altre debat, la “consulta” proposada és en realitat un referèndum encobert? En aquest cas són més els dubtes generats perquè veus igualment autoritzades (també dins del Consell de Garanties Estatutàries) ofereixen arguments jurídics de pes, de vegades discutibles però raonables, per afirmar que la consulta, tant per l’abast de la pregunta (està dins l’àmbit competencial propi?) com pel procediment i exigències del procés electoral que comporta, que són propis, sembla de referèndum reservat a l’Estat. Cal no oblidar que el respecte escrupolós del procediment electoral és la garantia de la igualtat en l’exercici del dret de participació i, per tant, de la seva validesa. En definitiva, hi ha dubtes raonables que poden portar, en efecte, que el Tribunal Constitucional, després d’una potencial impugnació, suspengui la convocatòria que s’ha de fer per Decret del President Mas.
Ara bé, tots aquests dubtes sobre la consulta, més o menys intenses, no amaguen que a Catalunya hi ha una àmplia part de la ciutadania que s’ha cregut o que ha cregut que aquesta s’anava a produir i que, potencialment, sí podria portar a la independència de Catalunya.
En un altre ordre de coses, també hi ha dubtes sobre si aquest moviment popular ha estat teledirigit per les elits polítiques o si bé respon a un moviment social que ve creixent des de juliol de 2010, després de la manifestació massiva de protesta contra la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sigui quin sigui el motor, la veritat és que malgrat el que molts vaticinaven, el suflé no ha baixat, sinó més aviat tot el contrari, el que es tradueix en el fet que cada vegada més gent s’ha anat sumant a l’aposta per la consulta i, potser, a la de la independència. En aquest context, quin és avui dia la raó de fons que mou a la ciutadania a apropar-se a la posició a favor de la consulta? És un sentiment eminentment identitari o de defensa nacional el que mou a aquestes persones? o És més aviat una mostra que la ciutadania vol ser escoltada, vol participar activament i vol reaccionar davant la crisi política que vivim? És la consulta un símbol de ressorgiment de la voluntat participativa d’una ciutadania farta de ser feta callar? Segurament una suma dels dos. El que és segur és que s’equivoca i, per tant, no entén el que està passant a Catalunya, el que segueix creient que la consulta és només cosa d’uns quants independentistes de tota la vida.
En aquest escenari, què passarà si el dia 9 de novembre finalment la consulta no se celebra? Més enllà de qüestions jurídiques i “d’alta” política, estarem davant d’una ciutadania molt descontenta, amb uns i/o amb altres depenent de quin hagi estat el referent per a cadascú, i amb una gran sentiment d’insatisfacció i de frustració. Els governants no poden escudar-se en donar la culpa al de davant i, per tant, s’han de posar a buscar solucions ja mateix: eleccions, canvi de pregunta, postergació sine die però amb voluntat ferma de negociar la celebració d’un referèndum.
Contrasta, en tot cas, la voluntat ferma de la ciutadania de ser escoltada amb els dubtes sobre un procés que corre el perill de ser finalment vist com una estratègia per tensar posicions i no per arribar a Ítaca ni per salvar Espanya.
