Molt abans que ells naixessin, la Transició va dibuixar les que encara són les línies mestres del país en què els toca viure i lluitar per obrir-se camí. La Transició del 78 no és la seva; va ser la dels seus pares o dels seus avis. Ara que se li veuen totes les costures, no per això li perden el respecte: «Es va fer el que es podia fer en aquell moment i en aquelles circumstàncies», coincideixen. Han transcorregut gairebé quatre dècades, i aquest moment i aquestes circumstàncies tampoc són gens fàcils. Però l’Ariadna, el Jordi, el Jesús, la Patricia i l’Eva, els cinc joves d’entre 18 i 30 anys que van participar aquesta setmana en un debat organitzat per EL PERIÓDICO, assumeixen la seva responsabilitat i el seu compromís en el que, com aleshores, pot suposar el final d’una etapa i el principi d’una nova època: «Ara ens toca a nosaltres». Les seves mirades, les seves propostes i els seus pronòstics són dispars, però hi ha unanimitat en la set de canvi. Començant, de manera urgent i ineludible, per reformar la Constitució.
«Ara és fàcil dir que la Transició hauria d’haver-se fet d’una altra manera, que és el que jo penso», obre foc Jesús Soler, barceloní de 30 anys, enginyer de formació però reconvertit en teatrer. «Eren temps molt difícils, de por i incertesa, amb l’Exèrcit darrere gairebé apuntant amb la pistola». «Gràcies a l’esforç de molta gent, en aquell moment va ser un avanç que avui hauríem d’agrair més», afegeix la gairebé publicista Patricia Sardà, de 21 anys i de Sant Boi. També Jordi Comerma (25 anys, estudiant de Comunicació, entrenador de bàsquet i dinamitzador cultural de Peralada) té un record per «a les garrotades que es donaven en les manifestacions» de l’època.
FERIDES OBERTES: Encara que el reconeixement dels mèrits de la Transició no suposa passar per alt les seves carències. Es van obrir moltes portes i finestres, sí, però «l’autèntic poder, de profunda arrel antidemocràtica, va saber adaptar-se al canvi, mantenir l’statu quo i seguir repartint-se el pastís. I van quedar ferides del franquisme per tancar. Ningú va ser jutjat pels crims de guerra i de la dictadura, ningú va demanar perdó i desenes de milers de persones segueixen a les cunetes. La Transició no es pot considerar completada», recorda el Jesús.
La Patricia apunta a més al pes de la història, i a la falta de tradició democràtica i d’una cultura de participació en política en un país acostumat al caciquisme, a veure que uns manen i altres obeeixen, per explicar-se els dèficits democràtics. «La Transició es va quedar estancada i ens vam conformar amb això, amb el fet d’anar a votar de tant en tant. I més o menys ens havia anat bé fins fa cosa d’uns anys, quan ens hem adonat que no, que això no ens serveix».
CONSTITUCIÓ «OBSOLETA»: Així, als anomenem-los pecats originals, s’hi ha sumat el desgast d’aquestes quatre dècades, accelerat els últims anys. «La Constitució està totalment obsoleta», afirma amb contundència Ariadna Pepió (29 anys, de Premià de Mar, en atur i a punt de graduar-se en Publicitat i Relacions Públiques). «Va funcionar bé per reintroduir la democràcia a Espanya, però ha quedat antiquada», coincideix Eva Llorens, barcelonina de 18 anys, estudiant de Dret. Una crisi econòmica socialment devastadora, la caiguda en barrina de la confiança en el sistema en general i en els polítics en particular i l’agreujament de la sempre latent tensió territorial han posat la Carta Magna contra les cordes i van esquerdant, un per un, els consensos de la Transició. Vénen canvis, ¿no? Entre aquests joves hi ha coincidència que sí i que fan molta falta, però no en l’abast que creuen que puguin tenir.
L’Eva milita en el flanc entusiasta: «Ve una nova generació de polítics, com Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, amb idees i aires diferents. Estic convençuda que estem en un punt d’inflexió», assegura. També el Jordi: «Hi ha un moviment que per fi va de baix a dalt, que ara per ara canalitzen Podem a Espanya i l’independentisme a Catalunya, i que farà canviar moltes coses».
Però anem pel sector escèptic. El Jesús recorda que els poders econòmics globals han desplaçat la política: «No sé si el que es farà no serà un simple maquillatge. Sortirem de la pitjor crisi del neoliberalisme amb una societat encara més capitalista neoliberal, amb menys drets i més desigualtat. Anem a pitjor, no sóc gens optimista». La Patricia tem «més del mateix» i una regeneració «de cara a la galeria». I L’Ariadna castiga Podem: «El país és el que és i per molt bona voluntat que hi posin, si arriben a governar difícilment podran complir les seves promeses socials. Això és vendre fum».
Per aquests cinc joves no quedarà, sens dubte. Però tampoc hi ha entre ells unanimitat sobre si la seva generació és conscient de viure a les portes d’un canvi d’època, ni sobre el seu grau de compromís polític. Sembla que la cosa va per barris, o més ben dit, per facultats. «Estic envoltada de gent que lluita molt, que debat molt, que argumenta molt», sosté l’Eva. «Tinc poques amigues amb qui pugui parlar de política», diu en canvi l’Ariadna. «Hi ha poca consciència social col·lectiva i molta resignació, acceptació del que hi ha. ‘A mi d’això no me’n parlis, que jo el que vull és ser feliç’, et diuen», afegeix la Patricia. «Crec en la gent, crec que la gent té ganes de fer coses i pot fer-les. Però si no ens ho creiem no ho farem. Els joves hem d’implicar-nos molt més, i educar-nos en l’esperit crític, en el debat», conclou el Jesús.
TRIPLE CRISI: Debatut i aprovat queda, doncs, que davant la triple crisi del sistema –política, socioeconòmica i territorial–, és el moment d’afrontar canvis profunds. Però s’haurà de veure quins i com, és clar. Sobre Catalunya, hi ha acord en el fet que si a l’Estatut no li haguessin passat el ribot i amb un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i una interpretació menys restrictiva de la Constitució «no hauríem arribat fins aquí». I divisió d’opinions, en canvi, sobre com sortir de l’atzucac:, des de l’aprofundiment asimètric de l’Estat de les autonomies fins a la independència, que el Jesús interpreta en clau inequívocament regeneracionista: «Per mi és sobretot l’oportunitat d’un canvi, de construir un espai nou. Una Catalunya independent que segueixi sent el vedat dels Pujol i Millet no em val».
Perquè això és, a parer de tots, la mare dels ous: la regeneració democràtica i la moralització de la política. «La clau és fer participar la gent, que ens sentim partícips de les decisions que es prenguin, que ens sentim escoltats, que les preocupacions vinguin des de baix i les solucions també», desgrana el Jordi. I a partir d’aquí es desferma un diluvi de propostes i exigències: democratització dels partits amb estructures més participatives i aplicació de les noves tecnologies, llistes obertes, tots els referèndums que facin falta, transparència en els partits i en el seu finançament i en l’Administració pública. I, és clar, una autèntica separació de poders. També mesures revocatòries: «Si un polític incompleix la seva paraula, que hagi de deixar d’exercir el seu càrrec si la gent així ho decideix», planteja el Jordi.
I en el fragor de la tempesta no només els polítics, també els mitjans de comunicació, acabem xops: «Són empreses i els seus propietaris poden gestionar-les com vulguin, però el que no poden fer és gestionar la realitat com vulguin. Perquè la democràcia funcioni la gent ha d’estar ben informada», sosté la Patricia.
CONTRA EL CINISME: Esdeveniments a Catalunya a banda, les pròximes eleccions legislatives i una possible majoria que no inclogui el PP tindran la clau de la reforma constitucional, coincideixen tots. Una reforma «en què els ciutadans haurien de participar activament», afirma l’Ariadna. I que hauria de «carregar d’ètica i moral l’acció política», defensa un Jesús que s’indigna al recordar la imatge de diputats populars rient mentre Pedro Sánchez parlava de malnutrició infantil: «Va ser el pitjor acte de cinisme que he vist mai». El Jordi afegeix una altra foto dolorosa i recent, la d’un Senat desèrtic durant un ple sobre desnonaments.
I s’ha de mirar de preservar l’Estat del benestar, és clar. «És una mica tòpic, però la desigualtat fa que els que tenen més encara tinguin més i els que tenen menys encara tinguin menys i puguin fer menys per tenir alguna cosa digna», denuncia la Patricia. «No diguem que és un tòpic, això és una trampa. No és un tòpic, és una realitat, i l’hem de repetir tantes vegades com faci falta», conclou el Jesús.
Article de Josep Saurí publicat a El Periódico
