Una de les vessants polítiques més importants de qualsevol país independent és la seva projecció i encaix en la comunitat de les nacions. No es tracta d’un mer exercici d’imatge, sinó també de la capacitat de complir els deures d’un Estat respecte de la resta del món i, al mateix temps, gaudir dels drets que comporta al ser membre de la comunitat internacional. Es tracta, per tant, d’un aspecte molt important, és més, decisiu, en la consideració d’una hipotètica Catalunya independent.
El tema s’ha centrat aquests últims dies en la permanència o no de Catalunya a la Unió Europea (UE) i en l’euro en el cas de la seva eventual independència. Pel que fa a la UE, i tal com han indicat tots els seus representants que han al·ludit a aquest tema en els últims dies, la separació política de Catalunya d’Espanya la deixaria automàticament fora de la UE, ja que és l’Estat espanyol i no els seus territoris constitutius el signatari dels tractats amb la UE. No seria necessària cap actuació per expulsar Catalunya; simplement aquesta es separaria del país, Espanya, els tractats amb la UE s’apliquen avui a Catalunya com a part integrant del Regne d’Espanya.
És inútil adduir possibles excepcions, inventar subterfugis o negociacions polítiques que ho evitin. La continuïtat de Catalunya a la UE si se separés de l’Estat espanyol és impossible segons el dret comunitari i el dret internacional. En contrapartida, la negociació per a l’entrada d’una Catalunya independent a la UE no hauria de ser llarga ni complicada, atès que Catalunya ja compleix amb gran part de la legislació comunitària. Però no cal oblidar que només havent aconseguit la independència d’acord amb les normes del dret internacional i en el marc d’un pacte amistós amb l’Estat espanyol seria possible obtenir la necessària unanimitat de tots els països membres, inclòs Espanya, per aconseguir l’ingrés de la Catalunya independent a la UE.
El tema de l’euro sembla més assequible, però és també complex. Un país no necessita pertànyer a la UE per poder utilitzar l’euro. Andorra, Montenegro i altres països el fan servir. Però no és el mateix utilitzar l’euro mitjançant un simple acord tècnic amb la UE, com fan aquests països, de ser membre de l’eurozona, és a dir, la institució que agrupa els països de la UE que tenen la moneda euro.
Només els països de la UE poden pertànyer a l’eurozona i, per tant, ser membres del Banc Central Europeu (BCE), participar en el disseny de la seva política monetària i, molt important, gaudir de l’àmplia liquiditat que el BCE ofereix als els bancs dels països de l’eurozona. Sense estar a la UE i encara que es fes servir l’euro, és a dir, sense ser membre de l’eurozona, Catalunya quedaria també al marge de la unió bancària que s’està construint al si de la UE.
Per tant, estar fora de l’eurozona tindria, en realitat, tantes conseqüències negatives com estar fora de la UE. En particular, obligaria a la banca catalana a una deslocalització forçosa per sobreviure. És preocupant que ningú, ni els més directament interessats, parlin d’aquests greus riscos financers per a una Catalunya situada fora de l’eurozona.
Però els problemes de la inserció d’una Catalunya independent en l’arena internacional no acaben amb la UE i amb l’euro, per molt decisius que tots dos siguin. En efecte, la independència de Catalunya comportaria que deixés de pertànyer a organismes com l’ONU, l’OCDE, el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç, la UNESCO ia molts centenars d’organismes i tractats internacionals, als quals ara Catalunya està vinculada com a part integrant de l’Estat espanyol.
La creació de la xarxa per la qual els països s’insereixen en la comunitat internacional és una tasca de dimensions històriques, complicada i costosa, en què convergeixen el bon (o mal) fer d’un país i la seva acceptació per part de la comunitat de les nacions. També formen part important d’aquesta xarxa global que tot país necessita, les ambaixades i legacions que cal anar muntant a tot el món o, almenys, en els països més importants.
L’entrada d’una Catalunya independent a la xarxa d’organismes i tractats internacionals absorbiria molts recursos humans i econòmics. En alguns casos, per exemple la Unesco, el procés podria ser fàcil, donada la importància dels aspectes culturals en la projecció internacional de Catalunya. En altres casos, per exemple l’OCDE, el procés seria més complicat perquè es requeriria un període llarg de maduració en què l’economia catalana pogués demostrar que és rellevant a escala global.
Hi ha dos aspectes que és important ressaltar. El primer és que la pertinença a un organisme internacional i el ser membre d’un tractat internacional comporten, gairebé sempre, aportacions econòmiques en forma de quotes de capital i/o despeses de funcionament. En ser ara el Govern central el que sufraga aquestes despeses, pot donar la impressió que no existeixen, però els costos de la projecció exterior dels països són elevats i tant més onerosos com més petits són.
El segon aspecte que és important a tenir en compte és que Catalunya no podria aspirar a replicar la xarxa internacional que ara li proporciona la pertinença a l’Estat espanyol, tant per raons històriques com econòmiques i de mida. Així, per exemple, seria pràcticament impossible que un català d’una futura Catalunya independent pogués ser, com en la realitat ha passat des de la transició, director executiu del Fons Monetari Internacional, director general de la Unesco o membre del Comitè Executiu del BCE.
Com vaig assenyalar en el meu article en aquestes pàgines Il·lusió, però també reflexió (7/X/2012), no hi hauria inserció possible d’una Catalunya independent en el concert de les nacions si el procés de separació de l’Estat espanyol no s’ajustés a les lleis espanyoles i al dret internacional. No oblidem que els estats es dispensen un fort grau de protecció entre ells. L’article 4.2 del Tractat de la Unió Europea és un bon exemple d’això: “La Unió Europea (…) respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial…”.
A la sorra internacional no hi ha cap padrí rellevant (Estats Units, Rússia, Alemanya) disposat a avalar la independència de Catalunya i a tancar els ulls a les lleis que ara l’obstaculitzen. En aquestes condicions, resulta molt preocupant que alguns vegin com a solució d’últim recurs la declaració unilateral d’independència per part del Govern català. Aquest pas seria una garantia del total aïllament internacional de Catalunya.
El forcejament amb el Govern de Madrid ha absorbit, fins ara, les energies i les inquietuds en el plantejament de la independència de Catalunya. Però, en realitat, els obstacles per assolir-la que provenen de l’exterior, especialment de la UE, són tant o més decisius que els plantejats per Madrid. Voler ignorar els condicionants polítics i econòmics del món que ens envolta només pot conduir al desprestigi internacional de Catalunya.
La Vanguardia
