La imatge del president Rajoy a la tribuna del Parlament, amb la cara desencaixada dient-li a Pedro Sánchez que “no torni aquí a fer ni dir res” i qualificant-lo de “patètic”, pot quedar com a icona del final del cicle bipartidista. Rajoy, l’home tranquil, el qui els seus aduladors diuen que mai s’altera, perdent els nervis davant d’un debutant. Què li passa al president? Alguns interpreten que Rajoy té travessat en la seva consciència el cas Bárcenas i quan li toca aquesta fibra perd el control. Però crec que la seva reacció és un símptoma de la gran confusió regnant. Impera la sensació, no només en mitjans polítics sinó també econòmics i mediàtics, que se li ha perdut el pols al país i que és molt difícil saber cap a on va. Ho adverteixen els professionals de les enquestes: hi ha certament una pulsió de canvi, però molta volatilitat en l’opinió, molt fenomen nou la consistència és difícil de determinar, i una ciutadania més polititzada i exigent del que es pensava, menys fàcil de manejar.
El bipartidisme imperfecte era un sistema de referències clares, en què es coneixien perfectament els límits del possible i els paràmetres dels debats. Els dos grans sabien per endavant quan s’esgotava el seu temps i arribava l’hora del relleu. PP i PSOE s’han acomodat, no han anticipat el descontentament ciutadà i es resisteixen a perdre privilegis. Cal aprendre a pensar la política i viure-hi d’una altra manera, amb més actors, amb menys sobreentesos, amb més dificultat per controlar-ho tot. Trencar amb el bipartidisme és entrar en un espai desconegut. I això és el que desconcerta a Rajoy: fallen les claus per entendre on és la ciutadania, apareixen nous interlocutors que no s’acomoden a la cultura compartida pels vells compares. Davant del dubte, el president accentua la seva pulsió conservadora, parapetant-se en l’economia de les xifres, tan allunyada de la percepció de les persones.
Tenim un any electoral per davant. En comptes de fiar-ho tot a la confrontació a cara de gos, sobre la base del discurs de la por, no seria més raonable assumir la dinàmica del canvi? La millor defensa per PP i PSOE és fer seva la bandera de la renovació. Evidentment, tots dos tenen un problema de credibilitat. Per superar-lo, el PP xoca amb l’intocable Rajoy, últim supervivent de la vella guàrdia bipartidista. El PSOE necessita resoldre les seves penes internes i recuperar l’autoestima. Però la democràcia espanyola guanyaria qualitat i dinamisme si encarés aquest període electoral amb un objectiu: que el Parlament que sorgeixi de les pròximes eleccions generals tingui un caràcter constituent, en el sentit ampli de la paraula: reforma de la Constitució però també renovació de la cultura política, dels procediments, de les maneres i de les maneres d’actuar. Seria una gran oportunitat perquè la política recuperés el seu prestigi i els ciutadans no se sentissin tractats com una nosa.
