La Via Catalana ha estat un èxit perquè, siguin quins siguin els números, una nodrida cadena humana ha cobert el país de nord a sud. I aquest any era un exercici encara més arriscat -també més enginyós- que el del 2012. Logísticament i publicitàriament l’ANC obté un excel·lent perquè ha mobilitzat un sentiment nacional català majoritari -patent ja des de la rebuda a Tarradellas– que ha aconseguit fondre amb la notable i progressiva desafecció cap a Espanya, que té el seu principal impuls en la sentència del Constitucional (TC) sobre l’Estatut. Quan l’Espanya oficial va atacar Catalunya dient-li que les seves esperances, avalades amb matisos per part de CiU i el PSC -i obertes en un text constitucional d’accent català (Roca Junyent i Solé Tura)- de tenir cada vegada més autogovern dins d’Espanya rebien una sonada plantofada. I això després d’una deplorable campanya del PP contra l’Estatut, manipulació artera de la composició del TC i una resolució dictada amb retard i amb el pecat original d’ignorar que els catalans ja l’havien ratificat. Tot davant d’un Zapatero acovardit (o embadocat).
Ja està fet. Gran part de Catalunya és independentista. Segurament molts ho són de fa poc (potser reversibles), però el corrent està organitzat i té tant la cohesió que brinda un nacionalisme ofès com poder en els mitjans de comunicació (no solament públics).
Però que l’independentisme sigui l’opció política més hiperactiva (malgrat les distàncies ideològiques i que el full de ruta d’Artur Mas no és el de Carme Forcadell) no vol dir, com es proclama amb força per imposar-ho com a veritat universal, que encarni la nova centralitat catalana. Dues raons. Una de sociològica, només la meitat dels catalans se senten més catalans que espanyols o només catalans (que tampoc és el mateix) i la fracció més nombrosa (menyspreada a TV-3) la constitueixen aquells que se senten «tan catalans com espanyols». Una altra de política, els partits convocants no tenen majoria parlamentària. Duran va estar a l’ofrena floral al matí però no a les 17.14. I la sobirania nacional resideix en el Parlament.
Però, com va dir ahir Francesc Homs, avui ja no es pot dir que l’independentisme és un rampell passatger. És aquí i col·loca Espanya -com diu Artur Mas– davant d’«un greu problema». I Catalunya, en un moment perillós perquè el legítim sentiment patriòtic ferit pot portar a errors.
¿Què se’n pot esperar ara? Primer, que Artur Mas -com diu Marçal Sintes-sàpiga sortir de l’atzucac i no caigui en les derives adolescents que denuncia el conseller Vila. ¿És possible? Segon, que Rajoy no segueixi fumant puros mentre els Wert, els Montoro i altres irresponsables reparteixen llenya. Encara menys fàcil. El ministre d’Exteriors ha dit alguna cosa que podria ser sensata –Rubalcaba també-, però ahir al Parlament espanyol hi va haver fortes goteres que van obligar a endarrerir dues hores la sessió del Congrés. Podria ser premonitori. I els catalans no ens en hauríem d’alegrar perquè ho pagaríem.
Article publicat a El Periódico
