Dues anècdotes molt semblants es disputen aquests dies les xarxes socials: la dimissió de Piqué de la selecció espanyola; i la prohibició de treballar avui, que la delegada del Govern central ha propugnat per tal d’impedir que l’Ajuntament de Badalona boicotegés a la japonesa la festa de la Hispanitat. El cas de Badalona situa la polèmica política a l’altura dels debats tipus Punto pelota (ja que, més que de contrastar arguments, es tracta de fer xocar sentiments). I la peripècia del futbolista és un exemple perfecte de la confusa convergència entre la política i el futbol.
Piqué va exhibir, imprudent, però fent ús de la seva llibertat personal, un àcid antimadridisme que, per reacció, va activar un corrent de rebuig a la seva presència en els camps d’Espanya, no ja com a portador de la samarreta blaugrana, sinó també com a jugador de la roja. Certament, és tan respectable la reacció emotiva dels que xiulen l’himne espanyol davant del Rei a la final de Copa com la dels que no suporten la presència de Piqué a la selecció. Ara bé, el jugador del Barça no ha escatimat suor, treball i talent a favor dels colors d’Espanya i sembla que amb això n’hi hauria d’haver prou per calmar els seus detractors. El fet és, però, que els detractors exigeixen més que bones accions a Piqué: volen imperar també en els seus sentiments. Per això no han parat de buscar proves del seu rebuig a Espanya i, com que no n’han trobades, se les han inventat.
Rere el recel contra Piqué hi ha aquest altre fet: sense haver-se declarat independentista, ha participat en una les grans manifestacions de la Diada i ho ha fet saber per les xarxes. En aquest sentit, també és rellevant la polèmica que va suscitar la intervenció de Piqué en català en una roda de premsa al costat de Sergio Ramos, el qual, malgrat que sempre ha de sentir companys madridistes parlant a la premsa en portuguès, anglès o alemany, es va sentir ofès en sentir unes frases en català (cosa que va permetre visibilitzar la xenofòbia que l’Espanya oficial sempre nega, però que, com hem vist als jutjats d’Olot, apareix tot sovint: per a una franja indefinida però nombrosa d’espanyols, l’existència de la llengua catalana és intolerable). En resum: si el comportament del jugador i de l’afició espanyola són democràticament inevitables, el fet és que han anat trenant una relació tòxica cada vegada més negativa que només podia acabar com ha acabat: amb l’alliberament dels pitjors dimonis i, per tant, en la ruptura.
Si acceptem que la peripècia de Piqué és representativa del plet territorial catalanoespanyol, haurem de concloure que aquest plet no té solució racional i que es decantarà en un sentit o en un altre segons quina sigui la força i la resistència dels bàndols enfrontats. El cas de Piqué és paradigma d’un fenomen irreversible: la futbolització de la política. Entenc per futbolització la derrota de les maneres racionals d’aproximar-se al contrast d’interessos i punts de vista, que són substituïdes pels càntics i la cridòria dels hooligans.
