Maurici Lucena, el portaveu parlamentari socialista, va dir que el PSC anava a la cimera d’ahir per cortesia parlamentària però amb desconfiança. I Pere Navarro hi va afegir allò de responsabilitat institucional. I és que el president Artur Mas confon governar amb celebrar cimeres (excepte per abordar la crisi). El mateix Agustí Colomines, fins fa molt poc president del think tank convergent CatDem, va dir ahir una cosa determinant: «Catalunya necessita més govern i menys cimeres».
Però el PSC hi havia d’assistir tot i que l’exclusió d’una cimera sobre el futur de Catalunya de dos partits -el PPC i Ciutadans- que junts sumen la cinquena part de l’electorat no augura res bo. La raó és que l’auge de l’independentisme (CiU i ERC són majoria al Parlament) té molt a veure amb la desafecció (preclarament advertida pel presidentMontilla) generada per la grollera campanya del PP contra l’Estatut i per la posterior sentència (quan ja havia estat aprovat en referèndum) del Tribunal Constitucional. I en aquell moment governava el PSOE amb ministres del PSC. És clar que el recurs el va interposar el PP, però la nul·la intel·ligència del Govern (Federico Trillo va resultar ser molt més eficaç que María Teresa Fernandez de la Vega) sí que és responsabilitat socialista.
Per això el PP d’Alicia Sánchez-Camacho (només un 0,7% menys de vot popular que l’ERC d’Oriol Junqueras) s’equivoca a l’hora d’acusar Navarro de comparsa. Hauria d’haver llegit l’enquesta del CIS (mantinguda en secret fins divendres però que data d’abans de les eleccions catalanes) que diu que el 33,7% dels catalans abonen la tesi independentista. El 33% no és la majoria i no es pot imposar, però tampoc mereix el cop de porta constitucional -una Constitució que CiU va votar però no bona part del PP, llavors AP- com a única resposta.
I Carme Chacón, cap de llista del PSC en les últimes legislatives, tampoc l’encerta al criticar l’assistència de Pere Navarro. El que passa avui a Catalunya és en gran part la inevitable conseqüència de la falta de valentia del Govern de Zapatero (del qual Chacón era ministra de Defensa) en la sentència de l’Estatut. El 1983, en l’expropiació de Rumasa, Alfonso Guerra va actuar davant el Constitucional amb molta més lleialtat amb Miguel Boyer, el seu enemic intern, que Zapatero amb el PSC. I Chacón, amb gran visió, va alabar una sentència que esmenava el que l’electorat català ja havia sancionat. Chacón té ambició -no és dolent- i es considera més capacitada que ningú per liderar el PSOE -discutible-, però dubto molt que el mètode adequat sigui proclamar que «el projecte de Mas enfronta els aturats catalans amb aturats gallecs, extremenys i andalusos».
Ara Artur Mas, després d’haver menystingut el PSC en la passada legislatura (pactant-ho tot amb el PPC) i en les primeres setmanes de l’actual (amb el front nacionalista amb ERC), ha arribat a la conclusió elemental que seria convenient comptar amb el PSC. Benvingut al club. Però no s’ha de confondre. Pot optar pel pacte estret (el front nacionalista amb ERC i els que s’hi apuntin). Colomines ja li adverteix: «Si CDC segueix la via que li imposa ERC, anirem al fracàs total». O pot buscar un pacte ampli amb el PSC sense tancar portes. Però les dues coses a la vegada semblen incompatibles. El mateix que haver promès alegrement una consulta «sí o sí», oblidant que el president de la Generalitat també és el representant de l’Estat a Catalunya (segons l’Estatut i la Constitució que CiU va votar) i que no es pot saltar la legalitat.
Pere Navarro el pot acompanyar a negociar un pacte amb Rajoy que permeti la consulta o a exigir junts una reforma constitucional que obri la via a un referèndum català. Però el PSC no és independentista; vol una Espanya federal i plural (és a dir, asimètrica). Per això és difícil que CDC i PSC puguin avançar junts si Mas confon dret a decidir amb plenitud nacional o independència. I juga a la confusió. ¿Per què, si no, va crear un estrany Consell de Transició Nacional? Si és per anar-se’n d’Espanya no comptarà amb el PSC. I si és per impulsar el dret a decidir ho havia d’haver pactat abans i haver-li donat un altre nom.
Article publicat a El Periódico
