El nou Parlament espanyol presenta escenografia italiana. Al país veí, la il·luminació del laberint parlamentari va arribar a convertir-se en un gènere periodístic específic. Sense arribar a tant, avui esbossem les sis hipòtesis més imaginables per resoldre el dens trencaclosques del 20 de desembre.
1. Legislatura curta, amb Govern de Rajoy en minoria
En aquesta primera hipòtesi, potser la més factible, Mariano Rajoy aconsegueix la investidura en la segona, tercera o quarta votació, amb l’abstenció del PSOE i Ciutadans. Govern en minoria amb un termini de vida d’un any -o any i mig-, aprofitant que els pressupostos del 2016 ja estan aprovats. Un únic pacte: ponència per a la reforma de la Constitució, amb la qüestió de Catalunya com a gran teló de fons. La reforma exigeix el vot favorable de dos terços del Congrés (233 diputats). Partit Popular i PSOE sumen 213 diputats. Falten vint. Els 123 diputats del PP podrien actuar de minoria de bloqueig en cas de desacord.
Durant aquest temps provisional, Rajoy dirigiria la transició del PP cap a un nou lideratge, que hauria enfornar en el pròxim congrés del partit. Aprovada la reforma de constitucional es convocarien noves eleccions generals. La reforma seria validada pel nou Parlament i immediatament després se sotmetria a referèndum. La primera presa de posició dels socialistes en contra de la investidura de Rajoy no tanca cap porta. Pedro Sánchez pretén guanyar temps per fortificar-se a l’interior del PSOE, després d’haver perdut 20 diputats, i per avaluar totes les sortides possibles. Aquesta primera consigna socialista pretén subratllar que la responsabilitat de gestionar la sortida del laberint correspon a hores d’ara a Mariano Rajoy.
2. Legislatura curta amb Govern tècnic
Variable de l’anterior hipòtesi. El PSOE posa com a condició que Rajoy no presideixi el Govern i sigui substituït per un altre dirigent o per una personalitat externa al Parlament (possibilitat prevista per la Constitució). Govern amb ministres de perfil més tècnic que polític, mentre PP i PSOE negocien la reforma constitucional.
3. Gran coalició, presidida per Mariano Rajoy
Sorpresivament, PP i PSOE arriben a un acord per aplicar per primera vegada a Espanya la fórmula alemanya de la gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates. Seria la solució que més satisfaria a la Comissió Europea, a la cancelleria de Berlín, als mercats financers i al gran empresariat espanyol. Estabilitat per un període de temps superior a l’any, sense necessitat d’esgotar tota la legislatura. L’acord programàtic inclouria la reforma de la Constitució, amb temps per davant per observar l’evolució política de Catalunya.
El pacte exigiria una negociació molt intensa sobre el repartiment de ministeris i altres àrees d’influència. Una vicepresidència primera per a Pedro Sánchez podria blindar aquest com a secretari general del PSOE. Aquesta fórmula podria tenir l’actiu suport de Felipe González i dels principals barons territorials del PSOE. No obstant això, l’actual grup dirigent socialista és molt reticent a un acord estable amb el PP, que lliuraria a Podem el monopoli de l’oposició en una fase històrica en què no disminuiran les tensions socials espanyoles, encara que es mantingui l’actual creixement estadístic de l’economia. El PP hauria d’efectuar una oferta valenta al PSOE perquè en aquest partit prevalgués la idea de disputar la partida a Podem des d’una agenda reformista.
4. Gran coalició, sense Rajoy
Variable de la fórmula anterior. El PSOE acceptaria la formació d’un govern de gran coalició a condició que aquest no fos presidit per Rajoy. Ja que el Partit Socialista en cap cas voldrà contribuir a la propulsió d’un nou lideratge electoral dels populars, la condició seria encarregar la presidència del Govern a un polític del PP madur, sense carrera electoral per davant (per exemple, José Manuel García- Margallo o Ana Pastor), o a una personalitat externa del grat dels populars (un exministre, per exemple), ja que la Constitució espanyola (article 99) no obliga que el president del Govern sigui parlamentari. Fórmula d’intens sabor italià, inspirada en el Govern Monti (2011-2013).
5. Govern socialista, amb suport parlamentari de Podem, Esquerra Unida i PNB
Aritmèticament seria possible la investidura de Pedro Sánchez amb el vot favorable del PSOE, Podem, Esquerra Unida i el Partit Nacionalista Basc -que ahir es va declarar obert a pactes en diferent direcció-, sense necessitat del vot afirmatiu dels sobiranistes catalans, encara que sí de seva abstenció. Aquesta investidura comptaria amb 167 vots favorables, davant els 163 del bloc PP-Ciutadans, en el cas que el partit d’Albert Rivera no optés per l’abstenció, la seva posició genèrica en aquests moments.
Estaríem davant d’un cert calc de la recent aliança de l’esquerra portuguesa per destronar el conservador Pedro Passos Coelho, guanyador de les legislatives d’octubre sense majoria absoluta. El socialista António Costa dirigeix un govern monocolor amb suport extern del Bloco d’Esquerda (amic de Podem) i el vell Partit Comunista Portuguès. Aquesta fórmula topa amb un primer obstacle. Podem planteja com a condició la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Pablo Iglesias va reiterar ahir que aquesta exigència és irrenunciable. El PSOE és contrari al referèndum a Catalunya i tot moviment d’esmena trobaria una forta oposició dins del partit. Convé recordar que la política d’aliances ha d’aprovar sempre el Comitè Federal. Respecte d’això, també és interessant assenyalar que una quarta part dels 90 diputats del PSOE prové d’Andalusia.
Fórmula de difícil concreció que col·locaria al PP en peu de guerra. Sense suport del PP és impossible reformar la Constitució.
6. Repetició de les eleccions
Si totes les negociacions fracassin, el 13 de març es convocarien eleccions de manera automàtica. Per al PP seria la gran oportunitat de reabsorbir part del vot fugat a Ciutadans, però exigiria el sacrifici de Mariano Rajoy, amb la consegüent obertura de la lluita pel lideratge popular en un temps molt curt. No és fàcil preveure l’efecte d’aquestes eleccions de primavera en l’equació PSOE-Podem, però no és bona perspectiva per als socialistes. Podem es troba en fase emergent i podria absorbir tot el vot d’IU.
