Explica don Gregorio Marañón (1887-1960) en el seu excel·lent retrat del Conde Duc d’Olivares La pasión de mandar, una anècdota del seu pare amb la qual il·lustra irònicament els antecedents genètics de la “passió de comandament” del seu fill . Sent Don Enrique , pare del Conde Duc, ambaixador de Felipe II a la Santa Seu durant el papat de Sixto V, el xoc temperamental entre tots dos va arribar a comprometre les relacions diplomàtiques entre ambdues institucions. Hi ha fins i tot qui manté que Don Enrique va ser causant bastant directe de la mort del Papa. Per esgotament. Era tradició de Don Enrique cridar als seus criats amb una campana, prebenda exclusiva dels cardenals en aquella època. Sixto V va enviar una missiva a l’ambaixada espanyola prohibint al seu titular el “toc de campana”. Obligat l’espanyol a renunciar a l’instrument va idear cridar als seus criats a cop de canó. Evidentment i per evitar els tremolors que sacsejaven a Roma cada vegada que l’ambaixador espanyol requeria als seus servents , des de llavors els ambaixadors espanyols poden usar la campana “amb permís pontifici “ . Típica fanfarroneria espanyola mai justificable ni malgrat la magnitud de l’Imperi en aquells temps. Tot sigui dit i en descàrrec de l’ambaixador, la prebenda cardenalícia en qüestió, tenia bemolls, substantiu aquest i tractant-se de cardenals, més adient que el del seu sinònim d’us més comú. En qualsevol cas l’anècdota em dóna peu a observar com aquestes actituds, la de donar la nota (o bemolls) , la de perdonavides, de ganàpia, de sobrat , és avui en dia molt transversal i estesa , geogràficament parlant. D’una banda som molts , incloc a molts governs, els que ens sentim en aquesta crisi tocant la campana davant els cops de canons d’un sistema financer voraç i incapaç de reconèixer i esmenar errors. D’altra banda , i aterrant en les nostres particulars misèries, Catalunya s’ha convertit en un país que funciona també a cop de canó amb la complicitat d’uns mitjans totalment dòcils als interessos del status quo més fàctic, més poderós. Sigui dit , Barcelona fou tradicionalment un dels principals centres de fabricació de canons de l’Estat amb l’activitat de la foneria reial establerta a la Rambla el 1537 i que passà posteriorment a mestrança d’artilleria a les Drassanes per desaparèixer finalment el 1936. O no són aquests canons , judicials i mediàtics, els que ens estan impedint sentir la música de les autèntiques campanes del Palau de la Música?. Les del senyor Millet, del senyor Àngel Colom, de la Fundació CatDem….. Per cert, l’actual director d’aquesta Fundació rebatejada , el senyor Agustí Colomines , em va deixar bocabadat en sentir el seu canó catalanoradiofònic : “D’Ernest Lluch no m’interessa per res el seu perfil polític, només el seu perfil humà”. Era per ventura marcià el nostre gran Ernest?. Estem davant un intel·lectual , orgànic això si, que cataloga als blocaires agregats al seu web com a amics o discrepants (disjunció lògica o exclusiva). Pobres amics seus com no pensin igual que ell ! De casa gran a molt petita . Prostituint a Groucho Marx diré una obvietat : mai pertanyeré a un club, la casa gran , en el qual o sóc amic…o discrepant. Tampoc demano que la casa esdevingui el club dels cors solitaris, però home, millor que d’antuvi no se’m sentenciï públicament a l’excomunió. I parlant de sobrats (desenfunda debat foraster ¡¡), que dir de don Artur Mas l’opac, i no ho dic pel lleig i caducat assumpte de Lienchtesntein, sinó perquè ha estat tota la campanya ocultant programa, possibles pactes…i a Felip Puig, el dels canons. I per acabar una d’assessors ( o aserejés). He llegit avui que hi ha qui es planteja frívolament els mítings finals de les dues forces polítiques majoritàries en aquesta campanya nostra com un “a veure qui la té més llarga”. Ho sento, no ho he pogut remeiar, t’ho posen “a huevo” com diuen els castissos , però m’ha recordat a la cançó de Serrat en la qual es critica actituds similars : ” La gente va muy bien en cualquier acto público para llenar la cancha y hacer la ola”. Però al final de la cançó el nano ens sorprèn : “La gente va muy bien para vencer obstáculos, para darnos sorpresas, recobrar la memoria y emplear la cabeza para cambiar la historia y unidos buscar el camino que lleva al Edén”. Això si que és una bon assessor. Immers en la seva gira de Miguel Hernández , com l’ hem trobat a faltar en aquesta campanya. Avui tots al Sant Jordi, però no a cop de canó, ni de xiulet, sinó amb la voluntat pròpia de saber que podem entre tots canviar la història.
P.M.
