La conversa va tenir lloc al reservat d’un restaurant barceloní a primers de setembre. El meu interlocutor, un alt i caut dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (partit coalitzat amb la CDC de Pujol i Mas des de fa molts anys), em va admetre d’entrada que Unió no és un partit de masses, però que expressa el sentir d’una part de la societat catalana (la que sintonitza amb els social-cristians) que és sa i convenient que tingui veu. El balanç que fa de la coalició CiU és molt positiu i el seu desig és continuar-la, però admet que hi ha línies vermelles que Unió no podria traspassar: la consulta il·legal, les eleccions plebiscitàries amb un programa de declaració unilateral d’independència (DUI, en la terminologia nacionalista)… En aquest cas UDC estaria obligada a plantar botiga pròpia. No ho vol… tampoc ho tem. L’aliança amb CDC es basava en un catalanisme ampli i intens… no en l’independentisme.
I Duran i Lleida, que des de fa mesos manifesta malestar per la deriva independentista de CDC, ha llançat aquest setembre dos seriosos avisos. A la manifestació de l’11 de setembre del 2012 es va apuntar a l’últim moment i va dir que perquè Artur Mas li havia assegurat que era pel pacte fiscal. A la declaradament independentista d’aquest any no va ser-hi. No es va excusar per les seves obligacions com a president de la Comissió de Relacions Exteriors del Congrés, sinó que a primera hora va assistir als actes oficials de la Diada i després va emprendre el viatge a Panamà. Va voler subratllar que no s’apuntava a l’independentisme -igual que el conseller d’Agricultura i secretari general d’Unió, Josep Maria Pelegrí – però no va posar objecció a assistir la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, també d’Unió. Missatge: Unió vol ser un aliat fidel i fins i tot està disposada a empassar-se gripaus. No obstant això, no acompanyarà a una CDC que doni passos irreversibles cap a l’independentisme.
El segon avís ha vingut aquest dilluns, just 48 hores abans del debat de política general. En un llarg article a La Vanguardia -amb generosa trucada en portada- Duran diu que Unió està amb la immensa majoria de Catalunya que vol celebrar una consulta sobre el seu futur però que -quan toqui- plantejarà una opció que no sigui la secessió ni tampoc la situació actual (que qualifica de “submissió”). L’article té més rellevància perquè la pressió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’organitzadora de la cadena humana del passat dia 11, i d’ERC -el soci de la majoria parlamentària que ha de votar els pressupostos- s’encamina a decidir el més aviat possible la data de la consulta (el 2014) i la pregunta a sotmetre a referèndum. I Oriol Junqueras -i alguns dirigents de CDC- han afirmat que volen una sola pregunta clara sobre la independència -potser l’Estat propi- que sigui contestada amb un sí o un no.
Artur Mas havia intentat superar la contradicció entre els moderats (Unió) i els radicals (ERC), que pot fer esclatar la seva actual majoria, assegurant que la consulta es convocaria “sí o sí” al 2014 (com vol ERC), però afegia (com vol Unió) que aquesta només pot ser legal i que si Madrid segueix negant-se caldria convocar eleccions plebiscitàries. Però (novetat d’aquest setembre) només en el 2016, perquè vol acabar la legislatura. Es retardaria així el xoc de trens i es deixaria la porta oberta a que Rajoy -o el Govern espanyol que surti de les eleccions del 2016- mogués fitxa. És una actitud que enerva ERC ja l’ANC que, no obstant, no volen visualitzar esquerdes en un front independentista que necessita mantenir la moral alta després de l’èxit de la cadena humana.
Però el segon avís de Duran pot complicar les coses. Pregona que Unió està i estarà sense cap fissura a favor de la consulta, fins i tot no diu que s’oposi a fixar una data (sempre que sigui legal), però creu inconvenient dividir els partidaris de la consulta (UDC, CDC, ERC, ICV , fins i tot el PSC) entre els que aposten per la independència i els que preferirien una tercera via, una solució no secessionista.
La Vanguardia ha presentat la declaració de Duran com una gran novetat (no ho és tant, tot i que la data si és molt rellevant) i ahir afegia que Pere Navarro (el líder del PSC) s’apuntava a la tercera via del primer. Les coses no són exactament així perquè Navarro declara que s’alegra que Duran es sumi amb fermesa al camí assenyalat pel PSC des de fa mesos en exigir la consulta, però no per marxar d’Espanya, sinó per quedar-se, amb una nova relació basada en una reforma federal de la Constitució.
I aquesta reforma (no la consulta) és el que el PSOE i Rubalcaba van assumir abans de l’estiu, encara que bé és veritat que la reforma constitucional s’hauria de sotmetre a referèndum a tot Espanya (també a Catalunya) i que el resultat català (que en el 78 va votar massivament la Constitució) seria rellevant. I ICV també s’ha declarat partidària de la consulta però no forçosament independentista. A més PSC, UDC i ICV van ser els partits que no van subscriure la convocatòria a la manifestació del passat 11 de setembre, formant així un tercer bloc davant l’independentisme de CDC, ERC, les CUP i l’ACN i l’espanyolisme del PPC i Ciutadans.
Catalunya està dividida avui en tres terços desiguals: l’espanyolista que va aplaudir la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, el progressivament independentista que presumeix de ser majoritari i compta amb molt suport als mitjans de comunicació (no només públics), i la tercera via. Però cap terç és totalment hegemònic. La tercera via és més una possibilitat que un bloc organitzat, però podria concitar grans suports si hi hagués un canvi d’actitud dels partits espanyols. IU, a instàncies d’ICV, accepta la legitimitat de la consulta a Catalunya i el PSC ha aconseguit que el PSOE doni suport a la reforma federal de la Constitució, el que malgrat la seva rellevància pot ser insuficient en el clima imperant després de la sentència de l’Estatut.
Però el gran problema de la tercera via és que no pot construir una proposta seriosa mentre el Govern de Madrid no flexibilitzi (i molt) la seva posició, no només tancada, sinó a vegades anticatalana. I a això Rajoy no sembla gens disposat. Duran necessita temps i Mas pot haver de triar entre donar-ne o arriscar-se a trencar l’aliança política que ha dominat la vida política i social catalana-malgrat l’interregne del tripartit -des de la primera victòria de Jordi Pujol el 1980, recolzat llavors intel·ligentment (més per càlcul que per amor) per Alfredo Molinas, el president del Foment.
