Dimarts, la notícia del debat de política general, que tots els diaris van destacar ahir, va ser el distanciament entre el president Mas i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, respecte què cal fer si el Tribunal Constitucional (TC) suspèn la consulta. Mas va recórrer a l’eufemisme que la consulta s’havia de fer amb «totes les garanties democràtiques» per dir, sense dir-ho, que acataria la decisió del TC. I va insinuar que si la consulta no es pot celebrar hi haurà eleccions anticipades (plebiscitàries).
Junqueras li va respondre que les «garanties democràtiques» les donaven els partits catalans i la manifestació de l’11-S i que ERC –va presumir que segons totes les enquestes sortiria guanyadora d’unes anticipades– estava disposada a entrar al Govern per «blindar» la consulta. Perquè Mas afronti el xoc de trens. A més, li va etzibar que si quan va pactar la consulta amb ERC, ICV i les CUP no sabia que l’Estat torpedinaria la consulta no era «digne de la confiança dels ciutadans». ¡Uf!
Sembla que el consens entre els que propugnen la consulta, definit per Mas com una figura de porcellana a la qual s’ha de tractar amb suavitat, està a punt d’esclatar. ¿Van observar la cara dels consellers mentre Junqueras predicava? Però dimarts mateix a la tarda la porcellana es va recobrir amb un bany d’hipocresia i els partits de la consulta van presentar una moció conjunta instant el Govern a portar-la a terme a través dels «marcs legals i amb totes les garanties democràtiques i de participació possibles». No importa que Mas i Junqueras pensin coses antagòniques sobre «totes les garanties democràtiques». Una certa dosi de dissimulació pot ser consubstancial a la política. Però a aquestes altures de la pel·lícula –i després de la gran fredor entre els dos líders vista al matí– pot tenir un alt component de farsa i fins i tot d’intent d’engany al personal.
Però no cremem etapes. Potser quan arribi la suspensió el president Mas ja haurà collat prou a tothom: a Duran Lleida, a Junqueras, a les CUP… Aleshores veurem si la hipocresia de la moció és «tracte suau» a la porcellana o mentida pura i dura. Mas se n’ha sortit d’altres, com quan al desembre va pactar la doble pregunta però no la forma de comptabilitzar els vots. I així ha estat nou mesos. És clar que ara el termini fixat (el 9-N) dificulta salvar l’embolic xutant la pilota cap endavant.
Però les dosis d’hipocresia poden ser menys perjudicials que les d’estultícia. Quan a Escòcia el corrent del sí puja, els ajuntaments anglesos hissen la creu de sant Andreu (la bandera escocesa) i Cameron (el Rajoy d’allà) afirma que se li trencaria el cor si Escòcia surt del Regne Unit. Aquí, a part de no negociar res, García-Margallo contesta a la gran manifestació de l’11 de setembre dient que el Govern no exclou suspendre l’autonomia. ¿Ens tranquil·litzem amb allò de gos que lladra no mossega ? Però que el titular d’Interior, Jorge Fernández Díaz, es vegi obligat a desmentir des de Washington –l’hi agraeixo– el que diu a Madrid el ministre d’Exteriors, indica gran descontrol de les dosis d’estultícia.
Avui vota Escòcia. Atents. A tot, perquè el que va dir ahir Mariano Rajoy al Congrés no em va semblar una estultícia. Ell sap millor que Mas i Junqueras ( Duran Lleida es defensa per la connexió democristiana) el que pensen els caps de govern dels altres grans països de la UE: Alemanya, la Gran Bretanya, França, Itàlia i Polònia. I el polonès Tusk és el nou president del Consell Europeu.
Article publicat a El Periódico
