Portada

Joan Tapia: Catalanitzar la Constitució

El PP insisteix que la independència de Catalunya és impossible perquè ho diu la Constitució. El líder del PSOE no li contradiu, però s’obre a reformar la Carta Magna. Per la seva banda, Artur Mas insisteix que hi haurà consulta la pròxima legislatura, que aspira a guanyar-la, i que la pregunta que vol és: “Voleu que Catalunya sigui un nou estat de la Unió Europea?” Així, un conflicte seriós podria ser inevitable.

Les enquestes atorguen a CiU una majoria forta. La de La Vanguardia de diumenge li dóna 68-69 diputats, quan la majoria absoluta és 68. I el resultat no sembla desgavellat perquè l’altre únic important calador de vots català és el del PSC, que parteix a la defensiva. Només si Pere Navarro recupera manxa, CiU es podria quedar sense aquesta majoria, ja que l’espai del PP és limitat (més després d’un any de difícil governació a Madrid) i el vot útil nacionalista tendeix a polaritzar-se en Artur Mas.

Però més enllà del resultat electoral, els que creuen que la ruptura d’Espanya no seria un bon negoci per a ningú han de plantejar què fer perquè la frustració de Catalunya -per la sentència del Constitucional, l’incompliment dels pactes fiscals i la crisi- no segueixi alimentant l’independentisme. I la resposta està en la mateixa enquesta que indica que si Catalunya opta la independència és perquè no se sent ben tractada, ni moral ni fiscalment, per una Espanya reticent -o contrària- a acceptar la seva nacionalitat, que reconeix l’article 2 de la Constitució.

Segons La Vanguardia, en el pròxim Parlament pot haver-hi 83 diputats independentistes (bàsicament de CiU i ERC) sobre 135, més els 11 d’ICV que estan en una posició més ambigua. I en un referèndum, el 54% (contra el 33%) votaria a favor de la independència. Però incita a la reflexió que el 62% dels enquestats (contra el 32%) aprovin als empresaris que fan públic el seu temor a la independència. I el més rellevant és que, preguntats sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, el 52% diu que n’hi hauria prou canviar la Constitució per incloure les demandes catalanes, el 29% que l’única sortida és la independència i un 17% que n’hi hauria prou interpretar de manera diferent la Constitució (el que pretenia l’Estatut i el fonamentalisme espanyol va impedir).

Està clar, doncs, el que convindria fer perquè l’independentisme no es converteixi en la força dominant a Catalunya (encara no ho és, perquè CiU mai ha anat a unes eleccions demanant l’Estat propi). Sabrà entendre Espanya el missatge? Potser sí, però les coses han anat massa lluny i ara ja no regeix allò de “més val tard que mai”.

De moment, el PP segueix tancat en banda, però el PSOE, que va votar l’Estatut que després va ser esmenat pel Constitucional, ja ha entreobert la porta. I hi ha altres signes positius. Francisco Rubio Llorente, exmagistrat del Constitucional gens favorable als nacionalismes, ha escrit a El País que si els partidaris de la consulta guanyen les eleccions, el Govern espanyol no hauria impedir-la, sinó negociar-la. I pot tenir transcendència la inflexió del diari El Mundo, molt oposat a les aspiracions “nacionals” catalanes i al que a Barcelona alguns veuen com l’”intel·lectual orgànic” (alguna cosa díscol·la, això sí) del PP.

En el seu article de diumenge, Pedro J. Ramírez, que ha advocat per llançar contra Mas la bomba atòmica de l’article 155 de la Constitució, modula la seva posició en afirmar que en poques setmanes hi haurà “majories separatistes” a Catalunya i al País Basc. Diu que el Govern espanyol s’oposarà amb totes les seves forces, però que aquesta actitud no n’hi haurà prou si això afavoreix les majories nacionalistes i aquestes es consoliden amb el pas del temps.

Llavors, què proposa el director d’El Mundo? Cito: “Urgeix sortir a la trobada del problema i no hi ha un altre instrument (…) d’iniciar un procés de reforma constitucional que serveixi alhora per reforçar els poders de l’Estat, reduir el cost del model territorial i diferenciar Catalunya, el País Basc i Galícia de la resta de les autonomies o regions”. Malgrat la seva vaguetat és una cosa que, com a punt de partida, podrien acceptar Duran Lleida (el soci imprescindible d’Artur Mas) i Pere Navarro, el líder del PSC.

I, oberta aquesta porta, el director d’El Mundo prefereix oblidar-se de l’article 155 i diu: “Si (el procés de reforma) tingués èxit desembocaria en una Espanya unida però asimètrica, com ho és en realitat”. Carai! Se’n recorden del que deia la dreta del federalisme asimètric de Maragall i de Montilla no fa gaires mesos? I segueix: “Encara que la solució no sigui el federalisme (…) la iniciativa de reforma constitucional que anuncia el PSC bé podria ser el mecanisme d’ignició d’aquest procés”.

És una seriosa inflexió en el discurs nacionalista espanyol. Alguns a Catalunya diran que “la lletra amb sang entra” i que la gran manifestació independentista -modèlicament cívica i expressió d’un gran cansament- de l’11 de setembre ha aconseguit canviar l’intel·lectual orgànic de la dreta. Un pas perquè Rajoy (i Aznar) modifiquin la seva actitud. Curiosament, El Mundo coincideix aquí amb el nucli dur de l’empresariat català, que veu en el diàleg i l’entesa (José Manuel Lara va tornar a insistir el diumenge) l’única solució assenyada.

No es tracta doncs de “espanyolitzar als alumnes catalans”, sinó de “catalanitzar la Constitució espanyola”. És clar que per arribar aquí més hauria valgut que ni la dreta ni Pedro J. haguessin convertit -per antisocialisme i per liquidar Zapatero, com Fraga contra Felip quan l’OTAN- l’Estatut de Catalunya en “l’eix del mal”. Ens hauríem estalviat molt temps i, encara més, mala bava.

El Confidencial

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button