Les eleccions europees a Espanya acostumen a tenir una alta abstenció (56% el 2009) i són sempre favorables al vot de protesta perquè, guanyi qui guanyi, el Govern central no canvia de mans. El 2009 va guanyar el PP al PSOE per poc quan en les generals d’un any abans havia guanyat el PSOE (sense majoria absoluta). I fa més anys el vot de protesta a José María Ruiz-Mateos (tres diputats a costa d’AP) va destrossar el planejat lideratge de Marcelino Oreja sobre els conservadors.
Aquest 25 de maig les eleccions tindran més substància. Primer perquè el resultat serà rellevant (pels nous tractats europeus) en l’elecció parlamentària del president de la Comissió, del cap de l’embrió d’un govern europeu. Els socialistes ja tenen candidat (bo), l’alemany Martín Schultz. Els populars l’elegiran a primers de març. Es parla del luxemburguès Jean-Claude Junker, un europeista que no sempre s’ha portat bé amb Angela Merkel, i fins i tot de Cristhine Lagarde, la directora de l’FMI. Pot ser que els ciutadans europeus, al veure que el seu vot pesarà (que la Comissió de Brussel·les no seguirà sortint només d’un pacte entre governs), vagin més a les urnes. I preocupa bastant l’alça de l’extrema dreta que sembla estar atraient el vot de protesta contra els partits establerts i poc exitosos -excepte a Alemanya- a l’enfrontar-se a la crisi. A França i la Gran Bretanya hi ha sondejos que donen com a primera força el Front Nacional de Marine Le Pen i l’UKIP, que vol que la Gran Bretanya surti de la UE.
A Espanya les eleccions són més importants que altres vegades. Mariano Rajoy creu que si guanya no tindrà problemes interns de lideratge plantejats per José María Aznar o Esperanza Aguirre i iniciarà bé la segona part de la legislatura. Però el preocupa que els vots dretans a Vox, o a UPD, o a Ciutadans, el facin arribar darrere dels socialistes. Que es repeteixi alguna cosa del fenomen Ruiz Mateos. En aquest cas (i hi ha enquestes que ho prediuen), la designació de candidats per a Madrid i València (que el PP pot perdre) en les autonòmiques del 2015 seria un martiri i un Alfredo Rubalcaba encoratjat, bon professional i enfundat en les banderes de la tolerància i la llibertat davant l’obscurantisme del PP (aquí hi ha l’error de l’avortament d’Alberto Ruiz-Gallardón que no agrada ni al centre ni als barons regionals populars) pot mossegar.
En canvi, la derrota socialista liquidaria Rubalcaba i podria sumir el PSOE en una crisi profunda ja que els candidats que es perfilen per a les primàries tenen poc ofici i semblen no tenir tampoc la capacitat de mobilitzar l’esquerra que (gràcies a l’error d’Aznar amb la guerra de l’Iraq) va tenir Zapatero el 2004. Tant Rajoy com Rubalcaba s’hi juguen bastant el 25-M.
I els resultats també seran rellevants a Catalunya. El 2009 va guanyar amb diferència el PSC amb 701.000 vots, seguit de CiU (439.00), el PP (342.000), ERC (180.000) i ICV-EUiA (119.000). Si tornen a guanyar els socialistes amb el jove Javier López (elegit en primàries), Pere Navarro s’emborratxa aquella nit (una possibilitat que encara sembla més remota que la victòria) i Artur Mas mor d’infart al Pati dels Tarongers.
Pistes plebiscitàries
Si CiU o ERC arriben en primera posició serà una victòria clara de l’independentisme. Però no és el mateix que guanyi CiU, que volia una llista única nacionalista perquè tem ser superada i té problemes molt seriosos de candidatura, o que ERC es configuri com el primer partit català. I també caldrà comparar els vots de l’eix CiU-ERC davant la suma dispersa de socialistes, populars i Ciutadans. Pot donar una pista sobre unes futures plebiscitàries.
Article publicat a El Periódico
