Joan B. Culla és un historiador que treballa també com a columnista i periodista per als mitjans de major difusió a Catalunya, incloent Catalunya Ràdio i TV3. És, sens dubte, el comentarista polític de major visibilitat en els mitjans de major difusió radiotelevisiva públics de Catalunya. Això es deu, en gran part, a les postures que promou, pròximes al partit governant avui a Catalunya. Té també una columna a ‘El País‘ (Edició Catalunya), on cobreix la quota del nacionalisme conservador en les pàgines d’aquest rotatiu, quota negada, per cert, a pensadors d’esquerres.
En un recent article de la seva columna, titulat “Desmesuras” (09.11.12) criticava les esquerres catalanes per fer el joc a les veus procedents de l’altre costat de l’Ebre, que denuncien el que és obvi, que el govern de CiU està utilitzant la mobilització independentista (la qual cosa no vol dir que aquest moviment sigui un instrument de CiU, com erròniament es percep a gran part d’Espanya) per amagar les retallades que tal govern ha fet al llarg del seu mandat. Segons Joan B. Culla, aquesta crítica a les retallades per part de les esquerres és malintencionada i reflecteix una doble moral, ja que aquestes veus critiquen el govern Mas per fer una cosa -les retallades- que, en realitat, totes les CCAA estan fent. Segons ell, no és just, per tant, centrar-se en les retallades del govern Mas i ignorar tots els altres.
Aquesta va ser també la resposta que el mateix president Mas va donar a Mònica Terribas al diari Ara, en què aquest va respondre, en la seva defensa a la crítica de les retallades, amb l’argument que el que ell feia era l’únic possible, com testificava el fet que totes les altres CCAA ho estiguessin fent també. El president Mas va afegir que fins i tot a Andalusia, governada per una aliança del PSOE amb Izquierda Unida, s’estava fent el mateix. Com era predictible, gairebé la mateixa expressió ha estat ara escrita pel Sr. Culla en el seu article d’El País. Tant el Sr. Culla com la Sra. Mònica Terribas van presentar, així, les retallades del govern Mas com l’única política possible, com ho demostra que totes les CCAA estiguin fent el mateix.
Degut a l’enorme domini que les dretes catalanes tenen en els mitjans de major difusió a Catalunya, aquest argument ja es considera tan obvi que no requereix documentació. Ara bé, si aquests defensors del govern Mas miressin les dades -cosa que rarament fan, doncs perceben que la seva missió no és la d’informar, sinó la de promoure un ideari- veurien que sí que hi ha alternatives a les polítiques de retallades del govern Mas. Em remeto a les dades presentades per Juan Torres, Alberto Garzón i jo, en el llibre Hay Alternativas, que mostren que per cada retallada que han fet els governs Rajoy i Mas, havia i continua havent altres alternatives que ni tan sols han estat considerades. És més, si analitzessin les retallades fetes per les CCAA també podrien haver vist que no totes les CCAA estan fent el mateix. Andalusia està seguint una política de retallades que és molt diferent de la que està seguint el govern Mas. La coalició PSOE–IU no ha retallat ni la sanitat ni l’educació, ni ha imposat sistemes de copagament en sanitat, com el govern Mas ha fet.
Davant d’aquesta realitat, un espera que la Sra. Mònica Terribas en la seva entrevista al Sr. Mas hagués fet aquesta lògica pregunta: “Per què vostè, Sr. Mas, retalla en sanitat i educació i el govern andalús no ho fa?” Ni a la Sra. Terribas ni al Sr Culla, però, els interessa que aquesta pregunta es faci ja que la resposta mostraria clarament la sensibilitat neoliberal que el govern Mas representa. En realitat, el govern Mas és el més neoliberal dels governs existents a Espanya. Membres del seu equip econòmic fins i tot han criticat el Sr. Rajoy per ser massa tou en les seves reformes laborals, exigint una major duresa que faciliti encara més la baixada de salaris i l’acomiadament dels treballadors. I el govern Mas va aprovar la Llei que va configurar la necessitat de retallar despesa pública a nivell autonòmic, delegant fins i tot al govern central la potestat de sancionar les CCAA que no seguissin aquestes polítiques. Cap d’aquestes mesures i propostes les va fer el govern andalús d’esquerres.
És més, és fàcilment demostrable que l’argument que les retallades del govern Mas eren necessàries, com a conseqüència del “desastre” heretat del govern tripartit anterior, no es correspon a la realitat. El deute públic ha augmentat enormement durant el període Mas, conseqüència de les polítiques preses pel partit ara governant, incloent les retallades que han contribuït a la recessió econòmica i, amb això, a la reducció dels ingressos públics. Aquesta reducció d’ingressos va ser també facilitada per la baixada d’impostos aprovada amb el suport de CiU l’any 2006 i realitzada més tard pel govern Mas, baixada d’impostos que va augmentar, encara més, el dèficit i el deute públic tant espanyol com català. Avui el govern Mas és un dels governs més neoliberals existents, no només a Espanya, sinó també a l’Eurozona. Com bé ha dit el mateix president Mas, “hem de mostrar a Brussel·les que som seriosos en les nostres promeses”, clarificant que, per a ell, serietat significa retallades i el que anomena disciplina fiscal. Aquestes retallades estan deteriorant els serveis públics, com la sanitat, la qual cosa està beneficiant als serveis sanitaris privats, dels quals el conseller de Salut, el Sr. Boi Ruiz era, abans de ser nomenat conseller, un màxim exponent com a dirigent de la patronal hospitalària privada.
El PP com el millor aliat de CiU: la complementarietat de les dretes nacionalistes
Dit tot això, voldria subratllar que no tenen credibilitat les crítiques al govern Mas procedents de més enllà de l’Ebre que provenen del govern Rajoy i del partit de dretes espanyol, el PP, que ha estat responsable de polítiques de retallades gairebé idèntiques a les realitzades pel govern Mas. El PP, per cert, amb les seves declaracions, està estimulant el sentiment independentista i la seva reacció espanyolista que electoralment l’afavoreix. El millor aliat de la dreta catalana sempre ha estat la dreta espanyola, fins i tot en la seva suposada adversitat, més fictícia, per cert, que real.
En realitat, hi ha semblances entre la ideologia nacionalista de les dues formacions polítiques, CiU i PP. El seu nacionalisme és de caràcter essencialista, utilitzat per mobilitzar la població per tal que doni suport a les seves polítiques de clara orientació neoliberal que estan danyant a les classes populars de tots dos territoris. Ambdós han tingut en els seus orígens una ideologia supremacista, considerant-se superiors als seus veïns, element especialment accentuat en el nacionalisme conservador espanyol, que parlava fins i tot de superioritat de raça. El seu dia nacional es va dir durant molts anys el dia de la Raça. Tal narrativa i concepte no es presentava amb tal intensitat en el nacionalisme conservador català, tot i que solia utilitzar termes despectius, amb connotacions ètniques per referir-se als ciutadans procedents d’altres parts d’Espanya, anomenant-los “xarnegos”. Alguns dels escrits del que va ser més tard president de Catalunya, el Sr. Jordi Pujol, parlaven fins i tot d’una inferioritat de l’andalús.
Aquests components de la ideologia nacionalista a banda i banda de l’Ebre han anat canviant amb el temps, havent estat el canvi particularment accentuat en el cas català. Avui el nacionalisme conservador català -les dretes catalanes- ha acceptat en el seu si als catalans procedents d’altres parts d’Espanya. I això com a resultat de la influència de les esquerres amb les quals la dreta catalana ha hagut de competir i que tenien una visió oposada a la conservadora. La història de Catalunya (ocultada, per cert, pel nacionalisme conservador català) mostra que van ser precisament les esquerres les que sempre van defensar a la nació catalana (defensant-la com un col·lectiu que compartia llengua i història comuna, amb especificitats pròpies), inclòs el seu dret d’autogovern i autodeterminació (el que ara es diu “poder de decidir”), lluitant heroicament durant la dictadura, per tal defensa de Catalunya. Per aquestes esquerres, (socialistes, comunistes i anarcosindicalistes) la lluita pels interessos del món del treball comportava la defensa de Catalunya, integrant plenament al treballador nouvingut d’altres parts d’Espanya a Catalunya i a la seva identitat. Ningú va lluitar amb tanta intensitat per Catalunya i la seva pròpia identitat i govern com les esquerres, liderades durant la lluita antifeixista pel PSUC. S’ha oblidat, per cert, que els socialistes havien tingut també, durant la clandestinitat, el compromís que Catalunya tingués autogovern i autodeterminació, compromís que la direcció del PSOE va abandonar com a resultat de les pressions de l’Exèrcit, eix -amb l’Església i la Monarquia- del nacionalisme conservador espanyol (tal com ha documentat l’historiador català Josep Fontana).
El nacionalisme espanyol és el més opressiu i asfixiant doncs nega l’existència d’altres nacions i imposa la seva visió d’Espanya, presentant-la com l’única Espanya possible (veure el meu article “El nacionalisme espanyolista” a www.vnavarro.org). Tal nacionalisme, (que nega fins i tot que sigui nacionalisme) té la seva màxima expressió en l’establishment espanyol, basat principalment a Madrid. Aquesta visió apareix també en dirigents del PSOE, entre els quals José Bono és el màxim exponent.
Les barbaritats del Sr Bono
José Bono, va declarar a Sitges que la negació de la possibilitat de dues identitats va ser l’origen de la barbàrie nazi. Assumeix erròniament que els nacionalistes conservadors catalans estan negant als catalans que se senten també espanyols els mateixos drets que els dels que se senten només catalans, insinuant, per tant, que els primers serien els jueus de la Catalunya dominada pels nacionalistes catalans (en cas d’aconseguir la independència), referint-se al nazisme com exemple d’això. No cal dir que les declaracions del Sr. José Bono van ser, com era previsible, àmpliament difoses per la televisió catalana TV3, controlada pel govern Mas, i que han danyat enormement el PSC (el partit de la mateixa família política de Bono) i van ajudar enormement al partit governant a Catalunya.
Acusar avui als partits nacionalistes catalans de considerar els catalans que ens sentim espanyols com jueus és més que una acusació profundament errònia i maliciosa: és una declaració antidemocràtica que arriba nivells menyspreables, orientada a crear odi. La seva acusació és tan absurda que és utilitzada astuta i intel·ligentment per CiU com a representativa de l’enorme intolerància present en el nacionalisme espanyolista. Tal nacionalisme, representat per Bono, és enormement perjudicial no només per als independentistes sinó també per als espanyols que ens sentim catalans que, com vaig dir anteriorment, tenim una altra visió d’Espanya -una Espanya republicana plurinacional- compartida amb milions d’espanyols. Tal intolerància i exclusivitat va assolir extrems menyspreables quan el Sr. Bono sent president del Congrés va tenir la barra de recriminar als republicans per enarborar la bandera republicana en un acte d’homenatge de les Corts a les brigades internacionals, una de les reprimendes més vergonyoses que hagi ocorregut en aquella Cambra. El Sr. Bono ha escrit que va aprendre del seu pare -que era falangista- el seu amor a Espanya, reproduint així la seva visió d’Espanya, heretada del feixisme. Han estat ell i la seva concepció d’Espanya els que han negat dues identitats als catalans que ens sentim espanyols, en negar-nos el poder de decidir, fent la nostra espanyolitat voluntària i no forçada. Tal visió d’Espanya ha fet molt de mal al nostre país i acabarà, sens dubte, trencant-lo.
La desafortunada resposta de Pere Navarro
Malauradament, la resposta del candidat del PSC al Govern de la Generalitat, Pere Navarro, a les barbaritats de Bono ha estat molt desafortunada. Davant la barbaritat de Bono, Pere Navarro ha indicat que “no contestava a jubilats”, amb la qual cosa va ofendre als jubilats, pels quals, per cert, el socialisme català i espanyol han fet moltíssim. El comentari de Pere Navarro semblava reflectir que els arguments de la gent gran, la gran majoria dels jubilats, no s’han de tenir en compte, la qual cosa, a més de ser ofensiu, és suïcida electoralment ja que els votants més fidels que té el socialisme a Catalunya i a Espanya han estat precisament els jubilats per vellesa. Inconscientment Pere Navarro estava reproduint una discriminació molt generalitzada en contra de la vellesa, que s’ha de denunciar amb tota contundència.
El problema de les esquerres catalanes
S’ha oblidat (oblit que les dretes catalanes han facilitat a través de la majoria de mitjans d’informació que controlen, instrumentalitzen, o influencien) que, tal com he indicat abans, van ser les esquerres les que, sota condicions enormement repressives, van demanar el “dret a decidir”. Tant el PSUC com el PSOE havien inclòs aquestes reivindicacions en les seves propostes. El socialisme el va abandonar, però el PSUC no. I el problema és que les esquerres van abandonar la tradició i sensibilitat del PSUC, és a dir, la identificació de la lluita per l’alliberament del món del treball amb l’autodeterminació de la nació catalana, autodeterminació necessària per mostrar que la incorporació de Catalunya a Espanya és un acte voluntari i no imposat. La majoria de catalans s’han sentit sempre espanyols, si més no fins fa poc. Aquest desinterès és resultat del domini del PP a les institucions polítiques de l’Estat i del seu nacionalisme espanyolista (compartit per José Bono) que un nombre creixent de catalans troba asfixiant.
Les esquerres catalanes haurien d’haver emfatitzat que el que més estima Catalunya és el que més es compromet amb el benestar de les classes populars de Catalunya (veure el meu article “¿Quiénes son los patriotas?”, Público (15.11.12)), que són la majoria de la població, a través, entre altres mitjans, de l’expansió de l’estat del benestar, denunciant a les dretes per utilitzar les banderes per defensar interessos particulars i de classe. La recuperació electoral d’IC-V-EUiA es deu, en part, al fet que ha anat redescobrint el “vermell” de la seva història, que no hauria mai d’haver diluït. D’altra banda, és important per a les esquerres, incloent el PSC, que perdin els seus complexos i que segueixin l’estratègia que el Partit Demòcrata dels Estats Units utilitza en les seves campanyes electorals i que el Partit Republicà defensivament anomena l’estratègia de la “lluita de classes”, presentant a les dretes pel que són, el mer instrument del poder de les elits financeres i econòmiques governants. Avui estem veient a Catalunya i a Espanya l’atac més frontal que hi ha hagut durant el període democràtic a l’estat del benestar, estat del benestar utilitzat per les classes populars als dos costats de l’Ebre, que tenen més en comú en la defensa dels seus interessos del que les separa. L’objectiu de les dretes és impedir que aquestes classes populars ho percebin, creant enfrontaments que les divideixin. Però la cultura política catalana (hegemonitzada per les dretes), excessivament versallesca, obstaculitza el desenvolupament de tal estratègia. I així els va a les esquerres.
