Enmig d’una campanya electoral, una vaga general. Enmig del clímax sobiranista, un toc d’atenció sobre on estem i on ens estan portant. No ha estat una vaga contra la reforma laboral. La mobilització social, intensa i molt significativa, tot i els esforços oficials per minimitzar, ha respost a criteris polítics i de rebuig a un camí que se’ns presenta com a inevitable i necessària. Portem massa temps sentint el missatge que ahir mateix repetia Guindos: estem fent el correcte, i aviat veurem els resultats. Si com deia el ministre, la vaga no és la resposta a la crisi, el que cada vegada és més clar és que tampoc l’austeritat, el dolor i la contrició ens porten enlloc. Seguim entestats a imaginar la crisi com una cosa passatgera i circumstancial, com si d’una dieta es tractés, i ningú afronta amb rigor i convicció la necessitat de replantejar temes de fons. Com manejar la manca estructural de treball i el pretès dèficit fiscal des de nous paràmetres polítics i socials?. Els mateixos sindicats, que compleixen el seu paper i segueixen sent capaços d’articular un conglomerat de col·lectius i individus que van molt més enllà de les seves minvants bases tradicionals, no acaben de sortir d’un discurs resistencialista i reivindicatiu, més propi d’èpoques definitivament passades. Hem de canviar les preguntes al mateix temps que explorem noves respostes. I la clau està en debatre sobre model i procés productiu, sobre formes de subsistència sostenibles, sobre bases territorials de treball i consum capaços de perdurar i desenvolupar vincles duradors. Ja que ens referim tant a Quebec per altres coses, algú hauria de mirar quin paper juga l’economia cooperativa i solidària en el seu model productiu i de cohesió social.
La campanya electoral pot beneficiar-se d’aquesta convocatòria de vaga. Hauria d’obligar a tots a fonamentar més les seves al·legacions i propostes. Estem ja una mica farts de discursos en què tot sembla girar entorn del “treu-te tu per posar-me jo”. Lamentablement per a tots, no tenim clars els problemes amb què ens enfrontem, i per això mateix, no podem seguir defensant que tot és qüestió de qui governa. La il·lusió que pot associar-se al procés de consulta i autodeterminació, crec que té més a veure amb la possibilitat de fer un “reset” al sistema, que amb la continuïtat de les polítiques i dels governants actuals amb un simple canvi de banderes i símbols . Els electors hem de ser més exigents i no acontentar-nos amb enquadraments disciplinats perquè segueixin fent amb els nostres vots el que vulguin. La mobilització social d’ahir, més enllà del fet puntual de la vaga, hauria de ser considerada un nou punt i seguit en una trajectòria d’exigència i implicació ciutadana en l’esfera pública.
