Són mesos estranys i confusos, plens de sensacions complicades i de riscos aguaitadors, certs o imaginats. Estem a les portes d’una tardor que ve carregada de mals presagis. Els acords d’aquesta passada setmana han fet baixar la prima de risc i pujar la Borsa, però ningú s’ha sentit massa alleujat. Les condicionalitats augmenten i no presagien res de bo per als que compten cada dia si arribaran a final de mes. Tenim eleccions a l’horitzó, però tampoc tranquil·litzen els seus imprevisibles resultats. I a Catalunya, aclarida la incògnita d’Eurovegas, sorgeixen nous interrogants entorn d’una iniciativa, Barcelona World, vinculada al sistema antic de desenvolupament i de contuberni públic-privat i que, precisament per això, ha estat rebut amb entusiasme per aquells que només coneixen aquesta via per seguir estant on estan. Però, tot això sembla una anècdota si es compara amb l’aposta per canviar les regles de joc polític i institucional que han emprès els promotors de la manifestació de dimarts, sota el lema Catalunya: nou Estat d’Europa”.
Sabem que el suport popular a la possibilitat d’obrir un procés que pugui conduir a la independència de Catalunya ha crescut significativament en els últims temps. Hi ha contribuït la gran decepció que va suposar el extenuant procés d’aprovació d’un nou marc estatutari i el cop de porta que vam rebre per part de les institucions estatals, incapaços d’entendre (en moments molt més propicis que els actuals) el missatge de nova fraternitat que implicava. I és evident que en tot aquest procés, i a mesura que la crisi accentuava la penúria dels pressupostos públics, la identificació no només emocional o política amb l’independentisme, sinó també la motivació material i econòmica, han fet augmentar significativament el nombre de ciutadans partidaris de la independència. En els últims mesos, el desprestigi de la política institucional de l’Estat ha crescut espectacularment. La pèrdua de sobirania de les institucions democràtiques no té precedents. I, a més, el PP està aprofitant la situació per recentralitzar l’Estat, aplicant les tesis d’Aznar, Wert i la Fundació FAES. En aquest període, els dirigents de CiU a la Generalitat han sabut combinar amb la seva habitual ambigüitat, els acords constants amb el PP a Madrid i a Catalunya (en Diputacions i Ajuntaments) amb proclames més o menys matisades de sobiranisme. Fruit de tot això és que avui, la gran majoria política i ciutadana que abans s’agrupava sota l’incert terme de “catalanisme polític”, ha anat desplaçant cap a un sobiranisme cada vegada més net.
Però, si la resposta és la independència, quina era la pregunta? Té sentit reclamar sobirania en moments en què ningú sap molt bé on trobar-la? Amb tot, més enllà d’això, sembla clar que molts dels que viatjaven més o menys còmodament instal·lats al comboi catalanista, poden ara sentir-se amenaçats d’exclusió en un futur al qual ningú sembla convidar. Ens referim als que en les enquestes no assenyalen la casella independentista, o aquells que viuen en una esfera social, comunicativa i mediàtica a la qual tot just arriba la passió sobiranista, hegemònica en moltes parts del territori. Estem disposats a avançar i tot a costa de trencar els delicats equilibris aconseguits al llarg de tots aquests anys? No és tampoc fàcil relacionar el futur d’independència que se’ns proposa amb els enormes interrogants que s’han obert en relació a temes tan vitals com el treball, la producció, l’educació, la sanitat o l’habitatge. Són temes que estan sotmesos a un escrutini i a una tensió ideològica i política que no permet difuminacions ni simplificacions sota cap bandera, per estelada que sigui. Tot anirà millor amb la independència? Millor per qui? Els que capitalitzin el previsible èxit de la manifestació de dimarts qui són?, A favor de què estan? No em convenç la idea, primer la independència, després ja veurem. Això implica despolititzar la pròpia idea d’independència. M’agradaria veure qui m’acompanya en aquest viatge i quins valors defensa. No estan els temps per xecs en blanc, encara que vagin acompanyats de visites al notari. Jo sóc europeista convençut, però no a qualsevol preu ni en qualsevol Europa. El mateix dic en referència a una Catalunya independent.
