En el replantejament general sobre les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya, s’ha anat imposant com a idea-força el terme “dret a decidir”. El gran atractiu d’aquesta formulació és que expressa un valor constitutiu fonamental de la democràcia, és a dir, que els ciutadans són lliures per decidir, individualment i col·lectivament, sobre les qüestions fonamentals de la convivència social.
En el marc de la democràcia representativa, aquest mecanisme ha acostumat a vehicular via la selecció d’aquells que decideixen per nosaltres. Però la legitimitat d’aquesta delegació queda sempre condicionada a la necessitat de reforçar aquesta legitimitat (reformes dels textos constitucionals bàsics) oa la capacitat de la ciutadania per exercir directament el dret a decidir (iniciatives per fer referèndums sobre temes considerats significatius). Sembla clar que el debat sobiranista a Catalunya té la suficient entitat com perquè, sense prejutjar el resultat de la consulta, aquest dret a decidir es pugui exercir. Aquest és el punt en què estem. Però, el que vull destacar aquí és que un cop incorporada aquesta lògica democràtica bàsica en la cultura política d’una comunitat, no ens hauria d’estranyar que la gent reclami aquest mateix dret en altres situacions i dinàmiques.
El context en què estem no és el mateix que teníem en els anys de la Transició. Sortíem d’una dictadura.Pensàvem en els esquemes habituals de la democràcia representativa, en els partits o en les institucions polítiques com elements benèfics, com a eines que ens permetrien deixar de ser diferents en aquesta Europa a la qual encara no pertanyíem. Més de trenta anys després, els que vivim aquesta Transició i els que han sentit les nostres historietes reals o imaginades, hem perdut del tot la ingenuïtat a cop d’opacitat, incompliments, d’abusos d’autoritat, de decisions que beneficien només a alguns, però preses en nom de tots. I a més, tenim nous instruments per poder actuar sense intermediaris, per poder expressar-nos sense passar pels sedassos que marquen els mitjans de comunicació convencionals. Podem començar a reclamar el dret a decidir, no com una cosa excepcional, sinó com una pràctica a aplicar en el dia a dia.Una pràctica quotidiana.
Si tenim dret a decidir per determinar els vincles que ens segueixin unint a Espanya, no podem decidir com ha de ser el nostre entorn vital, com han de ser les principals pautes que ordenen i organitzen les nostres vicissituds diàries? Té sentit que es decideixi per nosaltres i en el nostre nom sobre com es conformen les ciutats, com s’alteren els eixos bàsics que constitueixen el nostre paisatge d’identitat i pertinença? Anem guanyant espais de decisió en les nostres vides, en les nostres opcions personals més decisives. Però, en canvi, seguim tenint espais vedats en temes que moltes vegades s’envolten de complexitats tècniques aparentment només accessibles a especialistes. El coneixement es democratitza, l’accés és menys jeràrquic i més directe. Però el poder segueix envoltant-se de barreres legals, de restriccions econòmiques presentades com naturals i indiscutibles. A Barcelona, per exemple, van prenent opcions que afecten el futur de la ciutat, del conjunt metropolità, sense que puguem exercir el nostre dret a decidir. Es parla de reformar el Pla General Metropolità vigent des de 1976 i que constitueix l’esquema bàsic d’ordenació urbana. Qui participarà en aquest procés? S’actua sobre el front marítim, s’amplia el port i es afecten llocs com el Port Vell, sense que la ciutat pugui decidir sobre un espai que marca i caracteritza la seva identitat. No ens han preguntat, no han explicat aquests projectes en els seus programes. Afirmen actuar en el nostre nom i en defensa dels nostres interessos, però segueixen decidint unilateralment. Els contraris a l’exercici del dret a decidir del poble català afirmen que cada vegada que es vota en eleccions s’està decidint. I els diem que no confonguin les coses. Als que reclamen que la ciutat pugui decidir sobre aquestes grans opcions urbanes, se’ls diu que ja van decidir quan van votar a les municipals. Necessitem ser conseqüents i reclamar el dret a decidir com a palanca bàsica de regeneració democràtica del país, de les seves ciutats, pobles i comunitats.
Un comentari