El canvi en el què entenem per treball ha estat sorprenent en pocs anys. Entre el meu itinerari professional i el que estan seguint les meves filles de vint anys hi ha un abisme. Acumulo més de 12 triennis de professor universitari. La meva identitat està profundament ancorada en aquesta persistent, continuada i estable tasca. A la més gran de les meves filles li va costar passar per 10 treballs per poder acumular alguns mesos de cotització a la Seguretat Social. La seva identitat? Fa anys els meus alumnes em deien que havien “trobat una feina” i preguntaven què fer per acabar el curs. Ara, de tant en tant, s’acosta un dels meus alumnes i em comunica: “he agafat una feina, la setmana que ve no vindré”. No és exactament el mateix “trobar” que “agafar”, com no és el mateix ser empleat amb ocupador que empleat sense ocupador. Conec, com tots, a diversos “autònoms dependents”. Bonic oxímoron de creixent popularitat. Tu treballes per a algú; ho fas al seu despatx; fas servir la seva taula i el seu ordinador; tens un horari, però ets “empresari autònom”, i factures pels teus serveis. Decideixes si vols tenir vacances, encara que has de preguntar primer si quan tornis et tornaran a contractar, i et pagues tu mateix el que vulguis per aquest parèntesi. S’ha trobat la fórmula màgica per la qual es pot disposar del treball d’altres sense ocupar. I, mentrestant, anem canviant el concepte de treballador pel d’emprenedor.
És evident que els itineraris vitals i les identitats de cadascú no vénen ja marcades com abans pel lloc en què naixies i la família que tenies. I també és probablement cert que no serien majoria els que acceptarien avui un treball, sempre el mateix, per 50 anys. Però, la capacitat d’aprofitar les oportunitats i navegar per aquest mar de precarietat, discontinuïtat, capacitat d’emprendre i fluïdesa en el qual ens trobem no resulta gens fàcil, i segueix tenint a veure amb les condicions de partida de cadascú.
Fa unes setmanes sentia a un grup internacional d’experts parlant de les velles i noves condicions de treball a escala global. Una economista índia ens assegurava que a Occident partíem d’un conjunt de supòsits que a la resta del món no es donaven. Per exemple, que després de l’atur ve l’ocupació, que després de la precarietat ve l’estabilitat, o que després de l’economia o el treball informal, ve la seva formalització. I un altre col·lega americà reblava el tema dient que havíem d’anar traient-nos del cap que a cada empleat li correspon un ocupador.
A què ve tot això? El decret que implanta la reforma laboral suposa una pas més en un camí que sembla irreversible: deconstruir el treball, trencant la relació laboral, fragmentant-la i precarietzant-la al màxim. I tot això aprofitant el formidable canvi tecnològic. Capitalisme financer desterritorialitzat, i producció i treball forçosament ancorats en un lloc, però desprotegits i fragilitzats. Als Estats se’ls hi escapen els beneficis del trànsit financer, però han d’assumir els costos i la conflictivitat del que tenen en el seu territori, sense capacitat per posar en marxa polítiques redistributives que equilibrin els impactes de tal transformació. La sortida no la trobarem en una més que improbable recuperació productiva i d’estabilitat laboral de la mà d’un capitalisme globalitzat, i tampoc d’uns Estats dependents i empobrits. Ho acaba de dir Mario Draghi al Wall Street Journal: “El model social europeu se n’ha anat per sempre”. Si volem recuperar la capacitat col·lectiva de treball i subsistència ens haurem de buscar la vida de manera més local, creant llaços, establint vincles solidaris i xarxes autònomes. Reconstruint les passarel·les entre treball, activitat, tasca i qualsevol altra tasca personal i col·lectivament útil, vingui d’un home, d’una dona, d’un jove, d’un major, d’un aturat o d’un sense papers. Mentre, defensem el que tenim com puguem, tractem de canviar les coses, però siguem conscients que no serà gens fàcil desconnectar de les grans tendències globals.
El País
Un comentari