La reunió del Consell Nacional del PSC no s’hauria de saldar avui amb un cop d’autoritat de la direcció ni fent empassar una imposició a la minoritària ala crítica. A part de la unitat del partit, està en joc el seu paper en el futur de Catalunya. Aquesta és la responsabilitat del PSC.
El PSC ha convocat aquest diumenge el seu Consell Nacional perquè beneeixi la decisió de la cúpula dirigent d’oposar-se al fet que el Parlament, a instàncies de CiU, ERC i ICV, sol·liciti al Congrés les competències per convocar una consulta, d’acord amb el que estipula l’article 150.2 de la Constitució. La direcció i els sectors crítics han plantejat la votació d’avui com un pols gairebé definitiu entre les (mal anomenades) dues ànimes del socialisme català, que bé podria acabar en l’expulsió dels portaveus de les tesis minoritàries o en una escissió. Una pèssima notícia per a la societat catalana en el seu conjunt, per a l’esquerra democràtica i per al socialisme espanyol. I una decisió massa transcendent per prendre-la a propòsit d’una votació parlamentària promoguda amb més interessos tacticistes que visió estratègica.
Davant del full de ruta amb què treballen CiU i ERC –amb la complicitat d’ICV–, l’equip de Pere Navarro estima que mantenir el seu compromís electoral a favor del dret a decidir resulta incomprensible per a molts dels seus militants i votants, al mateix temps que dóna ales a la minoria crítica i dificulta les relacions amb el PSOE. Amb la vista posada en les eleccions municipals del 2015, els estrategs de Nicaragua opten per baixar definitivament del vagó de la consulta –que pretenien legal i pactada– calculant que el xoc de trens comportarà el suïcidi polític d’Artur Mas i de CDC, la qual cosa obrirà un nou escenari polític en el qual la moderació cotitzarà a l’alça. Tots els arguments, per tant, aboquen la direcció socialista al no d’una vegada per sempre.
Els crítics, per la seva banda, entenen que el dret a decidir se situa avui en la centralitat catalanista. I que abandonar-la implicaria lliscar per la trinxera cavada pel PP i Ciutadans, on els socialistes hi tenen molt a perdre i poc a guanyar. Per això postulen el sí o l’abstenció davant la proposta que votarà el Parlament.
L’ambigüitat mai és fàcil de mantenir, encara menys en aquests temps de tanta polarització. Recolzar la via de l’article 150.2 suposa avançar cap a una consulta «legal», encara que no prèviament «pactada» amb el Govern central. Compleix així un 50% dels requisits del programa socialista. Davant d’aquest dilema, els socialistes s’haurien de preguntar com serveixen millor els electors que van votar aquest programa. ¿Entregant el monopoli del dret a decidir als que ja han decidit? ¿Posant en evidència, a mig termini, la inconveniència de les presses i de les dreceres? ¿Estaran més còmodes en el front del «no, mai, de cap manera»? ¿Com recuperaran abans la centralitat política si aquest procés sobiranista, com pronostiquen, s’acaba embarrancant?
L’èxit i el fracàs no es mesuren en política per les ovacions orquestrades en les conferències partidistes ni pels anònims xiulets a les xarxes socials, sinó per la capacitat de generar propostes incloents que forgin àmplies majories. Dins el partit, però sobretot en la societat. La moderació es guanya més des de l’ambivalència que des del frontisme, més obrint portes que donant cops de porta.
Històricament, ha estat determinant el paper del PSC en la construcció d’una Catalunya amb identitats diverses però socialment i lingüísticament cohesionada. És, doncs, la seva responsabilitat, i el seu deure, continuar treballant a favor de la convivència per tornar a connectar amb la majoria transversal del país. A aquest efecte, ha de preservar la unitat i pluralitat internes, blindant una aliança amb el PSOE d’igual a igual. Ha de liderar també el consens per una consulta legal i pactada amb l’Estat, sense presses ni dilacions. I, finalment, ha de treballar més proactivament per una reforma federal de la Constitució que reconegui la singularitat catalana. No es guanyaria així les simpaties dels radicals d’una i altra banda, però s’erigiria en la veu de molts catalans que callen perquè no es volen embarcar en cap dels dos trens en vies de col·lisió.
Editorial publicada a El Periódico
