L’any 2012 ha estat a Catalunya d’extremat patiment a causa de la política de retallades i la manifesta insensibilitat social del Govern conservador de la Generalitat, però també ha estat altament il·lusionant en l’àmbit nacionalitari. Són dues cares de la realitat i encara que la segona serveixi a alguns per emmascarar retallades i privatitzacions -considerades panacees d’eficiència i rendibilitat, sense atrevir-se a abordar la inajornable reforma d’unes administracions i estructures polítiques sobredimensionades- no deixen de ser variables independents. Els esdeveniments de l’últim quadrimestre de l’any -la manifestació de l’11 de setembre, i la reivindicació del susdit “dret de decidir” (autodeterminació) -, han vingut a posar la “qüestió catalana”-per alguns, de nou, “el problema català “- en el primer pla de l’actualitat.
Resulta il·lusionant per a una part important de la població catalana perquè quan demanda la revisió de la contribució fiscal a l’Estat i el tipus de solidaritat interregional existent, en qüestionar el marc autonòmic i en exigir rediscutir l’encaix de Catalunya a l’Estat, o la independència, expressa aquella un desig que creu legítim i alhora s’il·lusiona amb això. Estem doncs en un terreny emocional, de sentiments. Àmpliament compartits.
Per descomptat, que els independentistes siguin ara la punta de llança de les reivindicacions catalanistes no vol dir, com bé s’ha vist en les passades eleccions, que tota la població comparteixi el seu objectiu final. Hi ha una pluralitat notable i un alt grau de coincidència en la insatisfacció i en la voluntat de superar el marc autonòmic actual. Tot això molesta i irrita a molts, fora de Catalunya i també (a molts menys) dins d’ella. Però el rellevant és que les demandes catalanes estan trobant oïdes sordes a Madrid. L’insòlit “ara no toca” pujolià -el que utilitzava el president per evitar preguntes molestes durant els seus mandats- s’ha transformat en la cara de (impostada) perplexitat i apel·lació al “sentit comú” del president Rajoy. Però, agradi o no agradi, la qüestió està oberta i no es pot obviar. I el diàleg és l’única via. Per les dues parts: per la de qui està ara al capdavant de la reivindicació a Catalunya i per la del Govern central. Des de la llei Wert fins l’autorització d’un referèndum (perfectament constitucional com ens recordava recentment el professor Rubio Llorente), passant per la revisió de la contribució fiscal o la necessària reforma de la Constitució de 1978, totes aquestes qüestions tenen solució si existeix voluntat política per ambdues parts.
Per contra, si la via és l’encastellament, el messianisme en què més d’un (insòlitament) ha caigut o el tancament afavorit en un determinat concepte essencialista d’Espanya, insostenible avui dia -o de Catalunya, com quan es situa la seva voluntat de ser per sobre de les decisions dels seus ciutadans, en la més vella tradició del catalanisme (no precisament democràtic) conservador-, l’enfrontament està servit. Tampoc sembla que la idea, llançada recentment, del referèndum a tot l’Estat per pronunciar sobre el futur de Catalunya aplani el camí de les solucions, sinó més aviat tot el contrari. Algú s’imagina el futur d’Escòcia en mans dels anglesos, gal·lesos o irlandesos del nord, que quintupliquen en nombre als escocesos? O el dels quebequesos en mans del conjunt dels canadencs? Però més important encara, insistim, és que tot està obert encara. I també que la negociació té, d’abordar-se seriosament, molt camí per recórrer.
Tanmateix, els presagis no poden ser en aquests primers dies de 2013 més negres. Hi ha el precedent del joc brut en la passada campanya electoral -insòlit i impune per ara, almenys per la via disciplinària administrativa- d’un ministre que s’obstina per mirar cap a una altra banda i que, si persisteix, serà sempre recordat per això. Coherentment, no hi ha signes de voluntat de recerca de solucions des del Partit Popular. I fins i tot a la seva voluntariosa representant a Catalunya alguns dels seus li posen pals a les rodes. Tampoc es veuen encara alternatives des d’un PSOE que comença a parlar de federalisme, però no el defineix ni l’explica i en què més que un treball febril de col·laboració amb el PSC, i viceversa, articulant propostes i alternatives, el que apareix i es manifesta és el desacord intern i, paradoxalment, l’acord de mínims amb el PP: “No a la independència”. No ha de ser estrany a tot això la difícil situació per la qual passa el partit després de la derrota en les generals del 2011, els recels que les demandes catalanes generen en altres autonomies i els seus barons o, simplement, l’antinacionalisme català (i basc) d’alguns dels seus notables més mediàtics i d’altres que no ho són tant. Però res d’això justifica la seva lenta capacitat de reacció al desafiament llançat des de Catalunya, ni, pitjor, la seva falta de previsió… pel que suposa, en aquest cas per al PSC, de desconnexió amb la realitat sobre la qual actua. Desconnexió que, per descomptat, li ha passat factura.
Sembla que no podem esperar en els propers temps ofertes de signe integrador, revisions profundes de legislacions ni canvis constitucionals per part del Govern de Madrid. Sí, en canvi, la defensa a totes passades de la Constitució sacralitzada. D’altra banda, les alternatives de tipus federalista que es construeixin hauran de tenir en compte les especificitats nacionalistes. Potser la recreació d’un nou Estat espanyol asimètric, que reconegui i empari les realitats específiques catalana i basca, dotant-les d’un estatus propi i diferenciat de la resta, sigui susceptible de concitar suports considerables dins de Catalunya i ser alternativa a la independència.
En tot cas ara mateix es poden albirar dos escenaris. En primer lloc la repetició del que ja s’ha vist, és a dir, que un Govern central debilitat en els seus suports electorals per la seva política conservadora i antisocial tingui necessitat de buscar en el futur el suport dels conservadors catalans per mantenir-se al poder i faci concessions en els temes que ara se li demanen. El segon, l’enfrontament institucional i l’aplicació per part del Govern de Madrid de mesures de força com el (sobtadament famós) article 155. Entre l’oportunisme i l’enfrontament, hauria d’haver-hi altres camins. Aquí i allà. Buscant l’acord a partir del respecte mutu. Veurem.
