EspanyaPortada

Joan Maria Thomàs: A voltes amb Vox


He llegit l’article de professor Alejandro Lillo Captar lo vivo: sobre el fascismo de Vox (Una respuesta a Joan Maria Thomàs) – on critica un altre meu aparegut a El País –Por qué VOX podría seguir creciendo-. Amb l’objectiu de contribuir a proporcionar arguments a l’anàlisi del que és realment Vox, així com per combatre la seva creixent influència electoral i ideològica sobre la resta d’opcions de la dreta, ofereixo algunes reflexions complementàries a les que en el seu dia vaig argumentar.

  1. No crec que Vox sigui feixista, ni pel que fa al tipus de partit ni pel que fa al programa. Crec que entre els seus votants es troben persones que se senten franquistes, o feixistes; altres (moltes) més que comparteixen una visió de la Història heretada de la versió franquista de la Guerra Civil i del règim franquista popularitzada en els últims anys per determinats autors, i deutora de la memòria històrica franquista, molt més present del que es creu entre determinats sectors de la població espanyola; i encara moltíssimes més que, votant, expressen la seva protesta contra “els polítics“; contra l’anomenat Procés català, exigint mà dura contra el mateix; que professen un nacionalisme espanyol excloent d’altres nacionalismes peninsulars i veuen en perill la permanència d’Espanya; que protesten contra el (suposat) tracte de favor a la immigració -il·legal i legal- al nostre país i clamen per “els espanyols primer” a l’hora de el repartiment de les ajudes socials; que veuen en els musulmans i en l’Islam perills imminents i infiltrats contra l’essència catòlica i cristiana d’Espanya i d’Europa; que protesten contra els drets adquirits pel col·lectiu LGTBI i en contra de la Llei de violència de gènere vigent; contra la inseguretat -la presumpta feblesa de l’Estat contra la petita delinqüència, les ocupacions de pisos, etc-, exigint de nou mà dura; o que s’oposen als animalistes i estan a favor de la caça i els toros; entre d’altres aspectes del seu extens programa.
  2. En funció de tot això, considero a Vox com una formació populista d’extrema dreta per tot el que té d’apel·lació al “poble sa” contra “els polítics“, així com contra “els estrangers” i les institucions “estrangeres“, siguin els immigrants (pobres) o una Unió Europea que es vol amb major poder que els estats; tot això al costat d’un neoliberalisme rampant. Darrere Vox hi ha una concepció ultraconservadora d’Espanya i dels seus problemes actuals davant els que ofereix receptes demagògiques nacional-populistes susceptibles de trobar suport entre sectors d’una població que comparteix el malestar, o els malestars, i que amb el seu vot a Vox expressa la seva protesta , o les seves protestes.
  3. Considerar el partit i programa de Vox com no feixistes no té res a veure amb “blanquejarlos”. Tampoc considero que demonitzar-los o ignorar-los sigui útil ni efectiu, tal com podem comprovar en el nostre propi país. Com tampoc no serveix de res posar el focus exclusivament en la qüestió nominalista del seu (presumpte) feixisme. El rellevant és la crítica de el programa i de les pràctiques efectives de Vox en els espais de poder que ja ocupa; i més encara generar enfront daixò alternatives efectives i progressistes a problemes que portem anys arrossegant, producte de l’aplicació de polítiques d’austeritat i d’un neoliberalisme rampant que va generant un increment incessant de les desigualtats; per resoldre de manera dialogada dels problemes d’articulació interna del país; i per apropar la política als ciutadans; entre molts altres aspectes que el nostre sistema polític democràtic i els seus protagonistes han de millorar per recuperar majors credibilitat i consens.
  4. Pel que fa a la qüestió de la definició de Vox com a partit feixista i sustentador d’una ideologia d’aquest tipus, si concebem, com és el meu cas, el feixisme com una ideologia ultranacionalista, antidemocràtica, antiesquerrana i anticonservadora que va ser capaç d’inspirar la existència de partits d’aquest signe en el període d’entreguerres i encara, en alguns casos, després, i que va donar lloc a dos règims d’aquest tipus a Europa, la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que van marcar la història europea i mundial fins a la seva derrota a 1945; si concebem als partits feixistes com organitzats com a milícies paramilitars que usaven, o usen, la violència com a tàctica política preferent; que estan dirigits per un líder carismàtic generador d’una doctrina amb pretensions d’esdevenir llei; que tenen com a objectiu destruir el sistema democràtic per implantar un règim de partit únic de tipus totalitari, destruint a l’oposició democràtica i d’esquerres; que afavoreixen un projecte intern reunificador davant de les “divisions artificials” creades pels partits polítics per després projectar aquesta re-unió cap a la formació d’un imperi; que propugnen subordinar les seves economies nacionals al seu projecte per la via de la implantació de polítiques d’autarquia i extremat intervencionisme econòmic radicalment antiliberals, entre d’altres aspectes … Resulta una mica difícil identificar Vox amb el tipus d’ideologia, partit i estratègia feixistes.
  5. Una altra cosa molt diferent és considerar, com fa el professor Lillo, que el feixisme sigui, en les seves pròpies paraules, “el corrent que descriu a organitzacions racistes, ultranacionalistes, anti-polítiques, antidemocràtiques, masclistes i violentes” o que “el que ha fet aquesta formació política [Vox] (i moltes altres arreu del món) ha estat actualitzar l’ideari feixista, modernitzar-lo, adaptar-lo als nous temps“. Però fins i tot en aquest cas hauria de justificar el antidemocratisme i la violència de Vox. D’altra banda i pel que fa al seu programa, tret que també imaginem una agenda oculta del tipus “ara apareixen amb pell de be, però a l’arribar a el poder mostraran la seva veritable essència totalitària feixista” (aquestes dues últimes són expressions meves) , tampoc crec que el programa de Vox sigui feixista o pretengui convertir-s’hi un cop arribat a el poder. En aquest sentit comptem amb els exemples dels dos únics partits populistes d’extrema dreta que han accedit a governs a Europa, els de Polònia i Hongria, i el que ens mostra la seva gestió és l’aplicació efectiva dels seus programes populistes en política interior, la seva adhesió a l’anomenat Grup de Visegrad en política europea (juntament amb Vox) i alguns intents de subordinar el poder judicial a les directrius de l’executiu. Això ha portat a alguns estudiosos a classificar-los de manera nova i adaptada als nous reptes que els plantegen com il·liberals, no com feixistes.
  6. Tal com vaig argumentar en el meu article, crec que el feixisme com a tal està representat a Espanya pels grups falangistes, que mantenen els seus programes originals; que són marginals com a tals; i que resulten irrellevants electoralment. Per contra, a Grècia, una formació netament feixista -ideológica, tàctica i programáticamente-, Alba Daurada, sí que ha estat capaç, fins fa molt poc, de generar nombrosos suports entre la població. Suports que han disminuït radicalment en les últimes eleccions. Aquí no ha passat res semblant. El que sí que ha passat i, per desgràcia, seguirà passant si no hi posem remei amb vots i polítiques, és una cosa diferent. Es diu Vox.

Joan Maria Thomàs és professor d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili i autor de Los Feixismes espanyols (Ariel, 2019).

InfoLibre, 26 de novembre de 2019

(Foto: Pau Barrena)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button