La proposta de l’avantprojecte de la LOMCE pel que fa a l’ensenyament de les anomenades llengües cooficials és molt greu des de diferents punts de vista.
Des d’un punt de vista purament constitucional, amb un article 3.3 en què literalment es llegeix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”, la deslleialtat de l’actual plantejament del projecte de llei és flagrant: en absolut pot considerar-se especialment respectuós i menys encara protector que es relegui a les llengües cooficials de diverses i àmplies comunitats de l’Estat a una jerarquia curricular residual, amb efectes evidents de debilitació de la seva ja delicada salut social.
Si prenem la perspectiva política, es percep un trist olor de mesquinesa, la mesquinesa, per començar, d’una proposta legislativa de lamentable coherència, amb declaracions anteriors del ministre com la cèlebre de voler “espanyolitzar” als nens catalans o la de disposar-se a aprovar “amb consens o sense” la seva reforma educativa: d’una banda, doncs, una cosa tan mesquina com sotmetre l’educació a objectius nacionals: per què no reconèixer-ho, a objectius d’estricta formació de l’esperit nacional, pur arcaisme ideològic, per dir-ho suaument, i per descomptat res propi d’una pedagogia democràtica. I, a més, amb la prepotència tan detestable en política educativa de menysprear d’entrada el consens, quan és sabut que la immensa majoria de la comunitat educativa se sent víctima d’un vaivé legislatiu abusiu i mancat de generositat dialogant entre les forces polítiques i entre aquestes i la ciutadania. I mesquinesa, també, per factors d’oportunitat com retenir l’anunci d’aquest avantprojecte agressiu contra la tradició pedagògica de la democràcia a Catalunya -la seva política d’immersió lingüística amplíssimament consensuada durant dècades i els seus bons resultats en el domini de les dues llengües, catalana i castellana- fins després de passades les eleccions catalanes, entre tant, la presència del PP a Catalunya durant la campanya va simular una hipòcrita -de manera que ara es veu- declaració reiterada d’amor a Catalunya i els catalans. Amor mesquí? Seria un oxímoron: en aquesta trobada guanya sempre la mesquinesa.
I què dir des de la perspectiva cultural? És increïble que tot un ministre del Govern d’Espanya sigui capaç de demostrar la seva incultura amb aquest exercici d’ignorància del valor i la necessitat de protecció de les altres llengües que la pròpia Constitució va tenir la decència de considerar literalment “patrimoni cultural” de tot Espanya. Segons sembla, la idea de patrimoni cultural que habita al cap d’un ministre que diu de si mateix que primer parla i després pensa és d’una alçada perfectament descriptible. En termes purament culturals, el raonable seria, per mera sensibilitat cap a aquest patrimoni, que no només no es rebaixés el tractament curricular de les llengües cooficials en el seu propi territori, sinó que es programés curricularment per tot el territori espanyol el coneixement precís i extens de tal patrimoni i s’informarà seriosament del seu ús real, de la seva plena dignitat i dels seus grans valors literaris. Quanta de la incomprensió que tant va alimentar el PP en la seva campanya general contra l’Estatut -la que sentim avui els catalans al viatjar per Espanya- es deu a la manca d’informació escolar sobre el nostre pluralisme lingüístic que, sens dubte, qualsevol país culte del món, qualsevol ministre culte, promouria amb entusiasme? Però sembla molt demanar als que invoquen la Constitució sectàriament -només per al que els convé-, els que practiquen polítiques de mesquinesa, als que, vergonyosament incultes, menyspreen tant com ignoren.
