El juliol de l’any passat, coneixent per fonts indirectes l’inici dels treballs de la comissió creada pel Govern espanyol per proposar una reforma fiscal, vaig trucar l’atenció en aquestes mateixes pàgines sobre la conveniència de la iniciativa i sobre els perills que la direcció de la mateixa podria ser la contrària de la que jo entenc que hauria de ser. La setmana passada hem conegut l’informe. Això em permet expressar opinions més fonamentades, encara que no de caràcter expert, perquè no sóc tècnic en temes fiscals.
Sempre he sabut que tot “informe encarregat” ha de ser llegit i interpretat coneixent la posició i els objectius de qui ho demana, i les hipòtesis de partida dels qui l’elaboren. Això ajuda a poder analitzar-los molt millor. No estic disminuint la importància d’aquests informes (que últimament han proliferat, encarregats per diversos governs amb diverses finalitats), però sí que intento situar-los en la seva perspectiva adequada. No poso en absolut en dubte la qualitat acadèmica i intel·lectual d’aquest informe, de més de 400 pàgines, ple d’interessants consideracions i propostes. No discutiré detalls concrets sobre les mateixes, però sí oferiré tres comentaris sobre el que podríem anomenar els “principis inspiradors” i els “condicionants polítics” de la mateixa.
“1. Recaptació. L’Estat es troba en una situació fiscal difícil. Amb un deute públic que frega el 100% del PIB, la gran dificultat de reduir el dèficit del pressupost vol dir que aquest deute seguirà augmentant anualment, i amb això l’import dels interessos a pagar. És un cercle viciós que cal trencar. S’imposa la necessitat d’una reducció de les despeses i un augment dels ingressos.
En la retallada d’algunes despeses de caràcter social s’ha anat massa lluny, provocant un fort empobriment social i un gran augment de les desigualtats. En altres (algunes inversions en infraestructures, despeses en defensa, duplicitats administratives….) no vol entrar-hi a fons. Es fa necessari, per tant, augmentar els ingressos i això depèn d’un difícil i lent augment de l’activitat, o d’un increment dels impostos. Són comprensibles ja que les preocupacions actuals d’un Govern que havia pres com a lema la promesa, imprudent, de “baixar els impostos”.
»2. Objectius polítics. Em permeto suposar que l’encàrrec als experts tenia, de manera més o menys explícita, quatre objectius: modernitzar el sistema, augmentar la recaptació, poder mostrar la “baixada” d’alguns impostos, i contribuir a “racionalitzar” l’estructura política de l’Estat. No sóc capaç d’avaluar el grau de consecució dels dos primers. Altres amb més coneixements que jo, ho faran. Però sí que entenc que la comissió d’experts ha complert perfectament els altres dos objectius, més polítics, per als quals estava pensada: proposa molts canvis, alguns amb els quals es pot coincidir, i altres més difícils d’avaluar.
Amb això ofereix al Govern l’oportunitat de “baixar impostos”, però pujant altres per evitar pèrdues de recaptació; i fins i tot fent en alguns casos propostes que el Govern pugui rebutjar, oferint així una imatge de sensibilitat social. I d’altra banda suggereix mesures de “racionalització” i “harmonització”, algunes coherents, però sempre en la mateixa direcció: la de disminuir les competències de les administracions territorials, i avançar en la recentralització.
»3. Equitat. Tant o més important que el problema del desequilibri fiscal espanyol és l’augment de la pobresa i l’increment de les desigualtats. No s’han d’analitzar aquests dos temes només des d’un punt de vista social, sinó com a veritables problemes econòmics, és a dir com a factors que redueixen la formació de capital humà i l’aprofitament del que està disponible, s’aprimen la classe mitjana que és el suport fonamental del creixement d’un país, disminueixen la productivitat que és la base del creixement i, per descomptat, enfonsen el consum.
Mentre durin aquestes situacions és impossible pensar en una recuperació, i menys en una propera sortida de la crisi. No coincideixo per tant amb aquells que diuen que la prioritat ha de ser millorar l’economia i que després ja podrem augmentar la despesa social i la cohesió. Penso que el que és urgent és augmentar tant la inversió productiva com la inversió social (deixem de cridar despesa!).
No veig reflectit aquest punt de vista en l’informe. Parla de fer compatibles les reformes amb la millora de l’equitat, però aquest és un objectiu subordinat, de segon ordre, gairebé un tòpic. De la mateixa manera que es fan anàlisi de les repercussions sobre la recaptació d’algunes de les mesures proposades, m’agradaria veure incorporats anàlisi paral·lels de les seves repercussions sobre l’equitat. Penso que, si es fes, veuríem clarament que és un nou pas cap a la regressivitat fiscal, i per tant cap a un augment de les desigualtats, amb totes les conseqüències previsibles.
