El 38è Congrés del PSOE va començar més obert que mai per la confrontació de candidatures, per les incògnites sobre el més que rellevant paper del discurs de presentació de cadascun dels candidats i per l’ajustat resultat que es preveia. Va començar obert i va acabar encara obert per la qüestió federal.
El debat que ha generat ha posat en evidència que existeixen reticències per abordar amb la mateixa claredat, contundència i convicció el projecte social que el projecte territorial del socialisme espanyol. I no és una qüestió menor, perquè de com entenguem el projecte territorial socialista dependrà una o una altra relació entre el PSC i el PSOE.
El Congrés del PSC va identificar com un dels seus problemes de connexió amb la societat catalana que l’actual model i pràctica de relacions federals amb el PSOE havia d’actualitzar-se en la línia d’aconseguir més visibilitat i protagonisme. Literalment, el compromís que la direcció i tot el PSC ha d’acomplir del mandat del congrés de desembre diu així: “la relació federal ha de continuar i ampliar-se, actualitzant i incorporant nous mecanismes que enforteixin la veu del PSC en el debat polític i avançar en el debat dins del socialisme espanyol i català per realitzar l’ideari federal que compartim”.
Ningú es pot sostreure a aquest compromís polític, pel qual els i les membres de l’actual executiva haurem de rendir comptes. No és possible postergar, un cop més, allò que és una exigència vital per al nostre projecte polític. S’han acabat les piruetes i els exercicis de contorsionisme polític. N’hem pagat un preu molt car. Lamentablement, cap dels candidats va plantejar obertament la qüestió, ni tampoc els problemes de model d’Estat. Una oportunitat perduda. Sigui per estratègia, per tàctica, o per ambdues coses a la vegada, es va preferir el llenguatge subtil que el debat a fons. Però les urnes estan tancades. I el PSC i el PSOE haurem de treballar junts per respondre al desafiament de com relacionar-nos operativament des de l’autonomia i la cooperació.
La paraula federal ha de deixar de ser una caixa de ressonància buida. Cal omplir-la de continguts reals. Qui vegi l’Espanya d’avui mirant simplement el mapa geogràfic seguirà sense entendre res. Unitat no vol dir pensar, fer i dir les mateixes coses. Aquesta manera d’entendre la unitat és pura i simplement uniformitat. N’hi ha que encara confonen la lleialtat amb la disciplina. Es tracta de fer coses junts, compartir objectius, arribar a acords, que no és el mateix.. I discrepar, també, amb un sa exercici democràtic de col·laboració i cooperació sinceres.
EL PSOE ha interioritzat massa d’hora –i la victòria del PP ajuda a crear aquest complex acovardit i captiu– que una part molt important dels seus problemes és que els han robat la bandera d’Espanya, en bona part –creuen– per les debilitats de la cultura política de l’Espanya plural. Ben al contrari. Ha estat la incapacitat per presentar un model d’Espanya modern, contemporani, valent, i autènticament federal, el que ens ha portat a la pèrdua de referències. Davant l’absència de conviccions profundes, han guanyat els que no dubtaven. No ens crèiem l’Espanya plural i va guanyar l’Espanya simple. La nostra posició era postura i càlcul. I acabem retratats davant les evidències de les nostres incoherències.
Però els problemes que no es pronuncien, que s’eviten, que no es resolen segueixen allà. Tenim la darrera oportunitat. I ens toca provar-ho en un moment de màxima debilitat del PSC i del PSOE, que genera i afavoreix els processos i els pensaments conservadors. Abordem el desafiament. No hi ha temps per perdre.
Que el pacte de convivència al qual respon l’ideal del federalisme comporta no només parlar d’instruments institucionals, sinó d’emocions i de sentiments de pertinença és innegable. Felipe González i Carme Chacón recordaven en un article conjunt que aquests “30 anys de convivència i autogovern no han estat un parèntesi sinó l’inici d’una nova etapa, […] que la Constitució de 1978 va ser un punt de trobada i de partida; que la concepció d’Espanya com a “nació de nacions” ens enforteix a tots”.
Per això, em pregunto, podem seguir anomenant-nos federalistes sense federalistes que treballin per aquesta idea? Pot el PSOE seguir considerant-se un partit federalista si només ho defensa amb convicció quan ho demana per a Europa?
El Congrés s’ha tancat, però el problema segueix obert. El debat sobre el model territorial, i amb ell les relacions Espanya-Catalunya no s’ha substanciat, però ara s’haurà d’abordar amb valentia i urgència. El que és difícil comença ara.
