La pregunta cap a on anem? o què passarà? és molt corrent. La societat catalana i l’espanyola estan vivint en una inestabilitat que prové de la desorientació i que provoca indignació i malestar. No som conscients del perill que això suposa, ni som capaços d’afrontar-ho adequadament. Aquesta situació té una causa molt clara. En aquests últims anys s’han trencat gairebé simultàniament dos pactes, més o menys explícits, que havien proporcionat progrés, seguretat i tranquil·litat als ciutadans: un pacte social i un pacte territorial.
El pacte social. Els enfrontaments entre classes socials, les situacions de forta explotació econòmica, les lluites entre capital i treballadors es van anar reduint, tot i que no eliminant, al llarg de la segona meitat del segle XX. Va augmentar el nivell general de benestar, disminuir les desigualtats i es va consolidar una àmplia classe mitjana. Va ser el fruit d’acceptar un sistema de convivència basat en un pacte no escrit entre el poder dels diners i el poder dels ciutadans. Davant l’alternativa d’una societat planificada i opressora, Europa va aconseguir un model que mantenia la llibertat, tant civil com econòmica, que acceptava el mercat lliure però regulat per les lleis per evitar els seus abusos, i que combatia la desigualtat a través d’una redistribució de rendes en base a una forta fiscalitat que finançava els serveis de l’Estat de benestar. Es pot dir que era un pacte entre el poder econòmic i la democràcia, o si es vol, entre el capitalisme industrial i la socialdemocràcia. El valor real que generava l’activitat econòmica es repartia acceptablement.
Aquest pacte es va trencar en l’última dècada del segle passat i la crisi actual és el clar signe de la seva desaparició. L’increment espectacular de les desigualtats de renda (el cas espanyol és extrem), el creixement i la prepotència del sector financer (fortament especulatiu), les reformes fiscals dels últims anys, i la gran manca d’equitat en les mesures contra la crisi (que salven bancs però condemnen persones), certifiquen aquest trencament i provoquen una desesperació ciutadana davant la impotència dels governs i el desprestigi de la democràcia.
El nou pacte ha de tenir en compte que les dues parts han canviat. L’anterior capitalisme industrial és ara un capitalisme financer mundial, que s’apodera de grans beneficis però que no produeix cap valor real. I els sistemes parlamentaris de representació de les sobiranies nacionals han quedat superats per les institucions supranacionals i necessiten un nou sistema de connexió amb la representació popular. El pacte urgeix però necessita una comprensió d’aquestes noves realitats, sobretot per part dels que han quedat més descol·locats: els partits socialdemòcrates.
El pacte territorial. La reestructuració de l’Estat espanyol, després de la dictadura, va donar lloc a un consens que es va materialitzar en una Constitució. Durant dues dècades va permetre un model satisfactori de convivència en la pluralitat. Va suposar més uns avenços, lents però progressius, cap a una estructura més federal de l’Estat. La lletra de la Constitució segueix intocada, però el seu esperit ha estat traït, els avatars en l’aprovació del nou estatut català, el recurs del PP i finalment la sentència del TC, van certificar el final del pacte, almenys pel que fa a Catalunya. L’evolució d’aquest tema, entre el tancament increïble del Govern espanyol i alguns gestos equivocats d’alguns partits catalans, és motiu d’incerteses, d’incomoditats i de represàlies que agreugen molt la situació social catalana, reforcen les actituds radicals i augmenten la desconfiança en el futur de tots, catalans i resta d’espanyols.
Els dos pactes trencats tenen un àmbit diferent. El primer té dimensió europea i només en aquesta dimensió pot resoldre. El segon, encara que amb possibles repercussions importants a Europa, és de caràcter intern. Però per a ambdós casos és vàlida la meva reflexió final: no hi ha dubte que en una situació d’inestabilitat, hi ha dues vies per recuperar la tranquil·litat: l’autoritària o la democràtica. És a dir, la imposició, la força, el pols fins a l’extrem, la confrontació, o bé el diàleg i el pacte. Crec que a l’Europa del segle XXI només es pot acceptar la segona. Molts hem lluitat molt per aconseguir-ho.
