La carta publicada diumenge al país signada pel president de la Generalitat de Catalunya i els principals dirigents de la candidatura “Junts pel si” em porta a reivindicar els altres catalans. Els més vells recordem l’enyorat Paco Candel que durant la transició ens va il·luminar amb el llibre “els altres catalans” referit als immigrants que havien vingut a treballar a Catalunya procedents d’altres racons d’Espanya. Ens alertava Candel que no ens oblidéssim d’ells en construir la Catalunya democràtica que s’acostava. Jo no tinc l’estil de Candel ni el temps per escriure un llibre però si puc oferir un article arran dels “altres catalans”, els que ens sentim exclosos a la Catalunya que intenten DISSENYAR Mas i els seus coreligionaris. Crec que m’entendran si dic que aquests altres catalans, els que no ens hem identificat ni amb el pujolisme ni amb Mas tenim la sensació que ens han volgut arrabassar la catalanitat que només els d’un bàndol s’han arrogat. Els poso alguns exemples. En les primeres eleccions democràtiques el grup parlamentari majoritari a Madrid representant els catalans era el socialista que va fer grup parlamentari que es va anomenar “socialistes de Catalunya”, el Segon grup era el de CiU al qual van posar el nom de “minoria catalana” i que sempre que parlava s’autoarrogava la representació dels catalans. L’estatut de Catalunya que va aprovar el Parlament durant la presidència de Pasqual Maragall havia de passar el debat al parlament espanyol. Per a això es envoi a les Corts I un matí ens trobem que Artur Mas (cap de l’oposició en aquells moments) es va presentar a Madrid per pactar amb Rodríguez Zapatero (president del govern espanyol en aquells moments) les bases del nou estatut sense coneixement ni del president de la Generalitat ni dels altres partits que havien votat l’estatut a Catalunya. Es va autootorgar la represetació de Catalunya. I passant als seus companys independentistes quan volen fer una associació independentista no li posen un nom d’acord sinó l’altisonant nom d’Assemblea Nacional de Catalunya. Un es pregunta: que representa el nostre parlament? S’imaginen que passaria si a França, per exemple, algú proposés fer una associació que es digués “Assemblée Nacionale Francaise”? Com diu un conegut, hi ha un grup a Catalunya que creuen posseir la veritat i que van pel carrer empenyent als altres i diu: a mi no m’agrada que em empenyin.
Crec que som molts els catalans que no ens sentim representats per la carta de Mas i els seus amics. Es tracta d’un atac directe a una carta de Felipe González que, per exemple, ha exalçat Duran i Lleida company de viatge de Mas fins fa poc. Tornaré sobre el tema, però més enllà dels insults sempre innecessaris i de les desqualificacions gratuïtes el que em preocupa de la carta és el fons, les idees. L’he llegit i rellegit diverses vegades i em trobo amb una falta d’idees que com català que exerceixo de català, m’entristeix. Només he trobat una idea força que ho mou tot: Nosaltres (es refereix als catalans, no als “altres” en què em situo jo) hem estimat a Espanya i ho hem intentat tot per entendre’ns però no hem aconseguit que ens estimin. En primer lloc he de recordar que en política l’important no és estimar i ser estimat, sinó respectar i ser respectat. Jo el que vull és que s’estableixin unes regles de joc i que tothom les respecti. Si a més som amics i ens portem bé ja la cosa és realment extraordinària però el que val és el respecte que està clar que és a les institucions i les regles que es pacten i s’estableixen conjuntament.
I aqui faig un incís per explicar un fet succeït fa poc i que exemplifica el que entenc per respecte institucional. Fa poc que han pres possessió els governs d’esquerres a València, Balears i Aragó. Una de les seves primeres reaccions ha estat tornar al respecte institucional entre països de parla catalana. La dreta del PP governant s’havia dedicat a degradar el català a les Balears i s’havia inventat el valencià i el LAPAO com a llengües diferents del català i havia tallat la seva col·laboració institucional a la fundació Ramon Llull (perquè se m’entengui l’equivalent per al català de l’institut Cervantes per a la llengua castellana). Els nous governs han tornat al respecte institucional. Han tornat a parlar d’una sola llengua (com defensen tots els lingüistes) amb les variants dialectals òbvies i han tornat a participar en la fundació Ramon Llull. Curiosament aquest fet, que a molts catalans ens sembla un dels més importants per a la llengua i la cultura catana en anys, no ha merescut cap comentari per part de l’actual executiu català. I fixeu-vos que la diferència entre respecte i no respecte coincideix amb els governs de dretes i esquerres i no amb ser català o espanyol.
Però tornem al tema ja que he dit que parlaria d’idees i no d’amors com els de la carta. Vull dir que hi ha “altres catalans” que considerem que ens volen portar a l’abisme, que hi ha altres maneres de caminar cap al respecte mutu que no va haver de perdre però que es va perdre amb la sentència del Tribunal Constitucional (per cert cal recordar que responent a un recurs del PP). I aqui tenen algunes idees que considero fonamentals:
1.- Si algú vol aconseguir la independència d’una part d’un país democràtic el primer que hauria de tenir en compte és que la independència només es donarà si es té el reconeixement internacional. I la pregunta òbvia és, reconeixerà algun país de la UE a Catalunya si es declara independent sense un acord amb Espanya? I si això és cert, té algun sentit carregar-se, insultant i desqualificant sense més, a qui diu i ha demostrat estar disposat a dialogar?
2.- En tots els casos que citen els independentistes (Quebec, Escòcia i afegeixo jo Bèlgica) després de llargs períodes d’enfrontaments però també de discussions i acords s’ha arribat a la solució (tan injuriada pels independentistes) de l’estat federal que per cert és el sistema que més problemes d’encaix entre comunitats ha resolt en el món.
3.- L’independentisme es troba aïllat a Espanya i a Europa. Per contra el federalisme tenen aliats a Espanya (tots els partits d’esquerres i fins i tot en part ciutadans s’han mostrat disposats a explorar aquest camí) ia Europa o n el corrent federalista tenen importants recolzaments. Es que això no vol dir que es resolguin els problemes amb una paraula, que caldrà temps, que hi haurà discussions, etc. però és un camí viable.
Al meu modest punt de vista dels autors de la carta carreguen contra Felipe Gonzalez perquè és una personatge important que proposa l’anomenada tercera via, la solució federal. Amb clars mètodes de màrqueting saben que si hi ha gent que proposa de forma creïble el federalisme, les seves possibilitats electorals decreixen i, en la situació actual en què han cremat les seves naus en una sola batalla, han de destruir, desprestigiar, fer miques qualsevol que responsablement proposi aquesta via. Poc els importa si això comporta futurs problemes. Esteu a una lluita a curt termini que no és capaç de veure més enllà o no vol mirar més enllà. Per això jo reivindico els “altres catalans” tant independentistes com federalistes que sabem que dialogar, estendre ponts, tenir interlocutors és absolutament necessari I aquests “altres catalans” ens trobem a llegües de la carta de Mas i els seus socis. Per a nosaltres el diàleg amb homes com Felipe Gonzalez (per cert l’únic que en l’inici del procés va acceptar debatre amb Jordi Pujol en un programa de Jordi Évole sobre l’encaix de Catalunya) és important i no volem perdre la seva relació, els seus coneixements, la seva respecte a Catalunya demostrat en tantes ocasions. Per cert podria dir que discrepi de part de la seva carta als catalans (com he discrepat altres vegades amb les seves afirmacions), sobretot de la part que el mateix va rectificar en la seva entrevista a La Vanguardia de dissabte passat però també que vaig agrair la seva opinió de que sigui en una reforma federal, sigui en la reforma que proposava Herrero de Miñon la identitat nacional de Catalunya (no va dir la nació catalana com va escriure La Vanguardia i va precisar el mateix González) ha de ser reconeguda. en una nova constitució. Un quebequès que s’autodefinia com a filòsof de la política en una contraportada de la Vanguardia deia fa poc que sol passar que moltes idees que semblen un problema insalvable en un període solen transformar-se en òbvies en el següent i posava precisament l’exemple del reconeixement de nacions dins d’estats com en el cas del Quebec (i afegeixo jo Catalunya). Augurava que en el pròxim segle això no seria un problema, els estats haurien deixat les seves reticències a aquest problema que avui sembla insalvable. Jo li demano a Felipe Gonzalez i als partits espanyols que en aquest segle s’atreveixin a fer un pas més, que acceptin que els estats poden tenir nacions en el seu intrerior i anem avançant en el camí de futur que suposa l’acceptació d’aquestes idees, una acceptació que podria ajudar a solucionar molts problemes.
I deixin-me acabar dient que jo també em sento dels “altres catalans” per altres motius. Amb aquest debat que l’ocupa tot resulta difícil discutir sobre els problemes de la gent. “Els altres catalans” dels que parlo i amb els que m’identifico volguessin un debat seriós sobre que fer per resoldre els problemes de la gent que ho passa malament, que n’hi ha molta. I en això també discrepo de Mas, capaç de votar les lleis més dretans com la reforma laboral i fer retallades en serveis bàsics sense dubtar-ho ajudant o ajudat pel PP i després injuriar amb l’excusa dels seus enfrontaments pel tema de la independència. Acabo amb una súplica perquè crec en les institucions: Sr. Mas faci de president de tots els catalans, no deixi fora els “altres catalans”.
