Dijous passat, el Banc Central Europeu va prendre una decisió important i en bona part inesperada: reduir un quart de punt el tipus d’interès bàsic, deixant-lo en un mínim històric. És una mesura que, si es complementa en els pròxims mesos amb altres en la mateixa direcció, tant de tipus monetari com creditici, pot ajudar a una més ràpida reactivació de l’economia de bastants països de la zona euro. No vaig a analitzar-la, doncs ja s’ha fet per part d’experts en aquests temes. Vull comentar-ho des d’un altre punt de vista, més polític.
Durant els últims temps, estàvem escoltant declaracions d’alguns governs europeus, entre ells l’espanyol, que anunciaven amb optimisme una “sortida de la crisi”. Fins i tot la Comissió Europea se sumava, amb més prudència, a aquest cor. Jo penso que era més un desig que una realitat, i crec que la decisió del BCE pot donar a entendre que des del Banc es veuen les coses d’una manera diferent. Es pensa que encara no s’estan fent prou esforços per afavorir el creixement, i fins i tot es tem que hi ha perill de deflació. Aquesta actuació discrepant presa a més, segons s’ha sabut, amb l’oposició del govern alemany, diu molt de la independència del BCE i, sobretot, del seu president. Draghi ha d’haver pres aquesta decisió sense el consens d’alguns governs, pensant més en el conjunt dels països de la zona euro que als interessos d’aquells països que ja estan en fase de recuperació. És a dir, l’ha pres des d’una òptica europea, encara que en alguna part suposi un cert perill d’inflació. Confirma un cop més que de les institucions de la UE, la més independent i per això, la més ‘europea’ és el BCE. No és d’estranyar, ja que el Consell Europeu el formen els estats, la Comissió la trien ells mateixos, i el Parlament europeu, l’única que trien els ciutadans, té unes competències molt limitades.
Vull relacionar aquest comentari amb la presència recent a Barcelona de Martin Schulz, l’actual President del Parlament i que podria ser el proper President de la Comissió, si les llistes que li donaran suport obtenen un resultat suficient en les eleccions del maig de 2014. Això es deu al fet que, per primera vegada, l’elecció dels diputats tindrà influència directa en determinar qui serà el President de la pròxima Comissió, ja que es votarà sabent a qui proposa cada llista per a tal càrrec. Hi ha acord en què les llistes socialistes de tots els països de la UE proposaran Martin Schulz.
Amb aquesta perspectiva ha augmentat l’interès del llibre que el mateix Schulz va presentar a la Fundació RBA, i el títol és: Europa: l’última oportunitat. En primer lloc, perquè és interessant que una persona que té ara un càrrec institucional, comparteixi bastantes de les crítiques que, des d’una part creixent de la ciutadania fem a l’actual funcionament de la UE: poca democràcia, massa burocràcia, poca unitat, i poca sensibilitat social.
Es defensa d’una part d’aquestes crítiques, que considera exagerades, però accepta en gran mesura altres i les relaciona amb el creixent interès d’alguns governs de recuperar competències i deixar de banda la Comissió. És interessant la distinció que fa entre competències burocràtiques i competències polítiques, i defensa la possibilitat de tornar moltes de les primeres, però augmentant les segones. Els clients que han llegit o escoltat les meves opinions, des de fa anys, saben que estic plenament d’acord amb aquesta visió que podria prendre com a lema: “Més unió política i més subsidiarietat”.
El que més m’ha interessat del llibre és el missatge que s’endevina en el títol: ha arribat el moment de decidir si completem la Unió, encara que alguns països es despengin, o reconeixem que no hi ha prou voluntat per a això i acceptem una marxa enrere. La continuïtat de la situació actual és dolenta, i s’enganyen aquells que pensen que el procés és irreversible. És per aquest motiu, per a ell, que els propers anys siguin “l’última oportunitat”.
Per descomptat ell defensa amb múltiples arguments la necessitat d’avançar. No cal que repeteixi que tinc la mateixa opinió. Recordo amb il·lusió haver viscut els primers anys noranta, amb Jaques Delors de president, liderant un gran salt endavant que ens va portar al tractat de Maastricht i l’euro. I també recordo amb decepció el fracàs del projecte de Constitució a causa d’enfrontaments (per temes interns, no europeus) en diversos països, i per falta de lideratge europeu.
Crec que les properes eleccions són una ocasió que cal aprofitar per tenir un President de la Comissió que se senti obligat a retre comptes als ciutadans i no als governs nacionals, i que defensi idees com les que Schulz exposa. Encara que jo li donaré suport, no m’atreveixo a recomanar a ningú el sentit del seu vot, però sí que m’atreveixo a demanar que no es perdi l’oportunitat. Potser no sigui l’última, però és la que tenim al davant.
