No és una novetat confessar que crec que som molts els que, sent des de sempre profundament europeistes, seguim pensant que necessitem la Unió Europea més que mai, i que per això volem més Europa; però volem una Europa diferent de la que ara estem veient. El projecte europeu s’ha basat des del seu origen en quatre pilars: 1. La necessitat d’actuar units en un món progressivament globalitzat i amb poders emergents, polítics o econòmics, cada vegada més forts. 2. Els avantatges econòmics de ser el major mercat del món i una gran potència industrial, amb un enorme capital humà capaç de generar riquesa. 3. La possibilitat de construir una societat amb un alt nivell de benestar basat en la justícia social i en la solidaritat interterritorial. I 4. Aquesta unió no ha d’implicar la renúncia a les identitats, llengües o cultures pròpies de cada un dels pobles europeus, a les que es superposa una identitat europea indiscutible basada tant en la història comuna com, sobretot, en la voluntat de futur comú. Aquests quatre pilars tenen noms: unió política, unió econòmica, unió fiscal, i protecció de la diversitat.
Les actuacions que estem veient com a respostes a alguns problemes apareguts en els últims anys, en bona part a causa de les dificultats econòmiques, estan produint desorientació i desencís en molts ciutadans. No hem incrementat el pes d’Europa en els problemes mundials; ens costa molt recuperar la qualitat i la força de les nostres economies; i estem donant mostres claríssimes d’insolidaritat, tant en els equilibris interns, com pel que fa a zones veïnes. Em referiré específicament a aquest tercer punt, que les tragèdies en el mar i la situació a Grècia han convertit en rabiosa actualitat.
Fa uns pocs dies escoltava unes declaracions de David Cameron, crec que a l’entrada de la reunió del Consell Europeu convocat amb urgència per debatre l’actuació de la UE a la Mediterrània, davant l’increment de la immigració. Amb paraules aparentment moderades, va dir alguna cosa així com “hem de tenir una actitud de solidaritat i d’acollida per als refugiats que estan arribant a Itàlia, però també hem de deixar clar que després no podran traslladar lliurement al Regne Unit…”. Significa això que proposa que s’elimini la lliure circulació de ciutadans, i que cada Estat se les arregli com pugui?
M’han recordat altres paraules recents de ministres de diversos països, especialment d’Alemanya però també d’Espanya, parlant de Grècia i dient, més o menys: “Tenen un problema important, seguirem actuant solidàriament i els prestarem diners, però que sàpiguen que els préstecs s’han de tornar fins l’últim euro, costi el que costi… “. Significa això no voler acceptar que segurament Grècia no és capaç de retornar el seu deute si no és a molt llarg termini, amb períodes importants de carència, i amb algunes lleves que quantitativament no haurien de fer trontollar l’economia del conjunt d’Europa?
Aquestes manifestacions, i altres similars, podrien resumir-se en un concepte que jo formularia així: “Serem solidaris i ajudarem al que ho necessiti, però sempre que això no ens afecti a nosaltres, ni ens obligui a fer algun sacrifici, ni a canviar els nostres comportaments… “. La solidaritat ben entesa! Nosaltres seguim menjant igual i us deixem recollir les sobres que queden a taula, o les restes que trobeu a la borsa del contenidor, però no ens demaneu que, per ajudar-vos, renunciem a les postres…”.
La meva reflexió és relativament simple. Europa, actuant de forma unida, té la força suficient per no seguir sent víctima dels poders financers ni de les petites màfies locals; té la riquesa suficient per trencar el seu estancament econòmic i reduir notablement la pobresa i la desigualtat; i té la tradició i els valors culturals necessaris per ajudar decididament als seus veïns del sud.
Hi ha tres elements que impedeixen que aquestes potencialitats es transformin en actuacions: 1. La marxa enrere en el procés de construcció de la unitat, a causa de la manca de voluntat dels governs de molts països membres que s’estan resistint a la cessió de competències a la UE, pensant, equivocadament, que així solucionaran millor els seus problemes “nacionals”. 2. La ridiculesa del pressupost comunitari, fruit de la manca d’unió fiscal. Per què no, per exemple, un impost de societats europeu, que a més acabaria amb les deslocalitzacions per motius fiscals i que dotaria a la UE d’una enorme capacitat de redistribució interior i de cooperació exterior? I 3. La persistència de majories (evidentment democràtiques) de caràcter conservador en els òrgans de la UE, Parlament i Comissió, que han contribuït a una progressiva desregulació dels mercats, una reducció de l’impuls de redistribució de la riquesa, i un desmantellament del Estat de benestar, generant alts nivells de desigualtat i pobresa.
El projecte Europeu només recuperarà els seus suports si significa més força, més riquesa, i més solidaritat.
