Començo recordant tres dades, de tres fonts i àmbits diferents, publicades fa uns mesos: 1) Les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial més pobra. 2) Als EUA, des de l’inici de la crisi, el 95% del creixement del PIB ha estat acaparat per l’1% més ric de la població. I 3) La relació entre la retribució total d’un conseller delegat i la d’un treballador mitjà és, als EUA de 354 vegades, a Alemanya de 147, a Espanya de 127, a França de 104 i a Dinamarca de 48.
L’afirmació del títol té voluntàriament un doble significat, dramàtic en la realitat, i esperançador en algun aspecte. És un drama que l’increment de les desigualtats en els països desenvolupats, i molt especialment a Europa, hagi estat un dels trets estructurals que millor defineixen a les nostres societats en els darrers trenta anys. Però, per fortuna, s’obre camí també la preocupació per les conseqüències d’aquesta desigualtat; són creixents les alertes d’aquesta última dècada, alertes que ara ja no sorgeixen només de sectors o organitzacions amb sensibilitat social (Oxfam, Càritas…), sinó també de les del món econòmic (OCDE, FMI …). Faig un petit relat esquemàtic de l’últim mig segle en tres etapes consecutives. No afegiré noves xifres.
> 1950-1980. Pacte Europeu post-bèl·lic entre democràcia cristiana i socialdemocràcia. Economia social de mercat (llibertat econòmica, mercat regulat i Estat del benestar). Progrés econòmic important acompanyat de progressiva disminució de les desigualtats. Augment continuat de la importància de les classes mitjanes, amb repercussió en la capacitat de consum, la millora de la qualitat del capital humà i una major cohesió social. Uns anys de gran recuperació. En alguns països s’ha arribat a parlar, potser exageradament, “dels trenta anys gloriosos”.
> 1981-2006. Reacció neoliberal contra l’Estat interventor. Desaparició de la Unió Soviètica. Desregulació i globalització. Manteniment general del creixement econòmic amb progressiu desplaçament d’activitats des de l’economia productiva cap a l’economia financera i l’especulativa. Disminució del pes de les rendes del treball en el PIB i consegüent augment del de les rendes del capital. Disminució de la capacitat recaptatòria i del caràcter redistributiu del sistema fiscal, amb conseqüències sobre la sostenibilitat i la funció de l’Estat del benestar.Tot això produeix un fort contrast amb el període anterior, ja que l’augment de la riquesa del país no genera una disminució de la desigualtat sinó al contrari: una societat més polaritzada. Cada vegada més rics però menys productius, i cada vegada més rics, però més desiguals. Creixen les alertes de les organitzacions socials pel que fa a aquesta dinàmica, però no tenen ressò ni en el funcionament de l’economia, ni en les decisions polítiques.
> 2007-2013. L’acceleració irracional del creixement, sense base real, va portar al col·lapse financer, i aquest a la crisi. Recessió per caiguda del consum i augment de l’endeutament públic pel rescat financer i altres mesures. Això va conduir a problemes amb el deute públic d’alguns països de la zona euro, per errors propis i per mala gestió des de la UE. Les polítiques d’austeritat, en part justificades però mal repartides i amb ritmes equivocats, han empobrit a una part de les classes mitjanes, han agreujat encara més la desigualtat i han expulsat del sistema a una gran quantitat de treballadors o de persones en edat de treballar. Alguns índexs d’aquests fenòmens són molt explícits, i a més Espanya s’ha situat en les tristes posicions d’honor en diversos d’ells. La crisi aquí s’allarga… Han anat apareixent alertes puntuals d’organismes internacionals, que s’han convertit aquests últims dos anys en una allau de missatges cridant l’atenció sobre la necessitat de polítiques de reactivació de l’ocupació i del consum. Aquestes alertes són més importants en tant que provenen de llocs que abans havien expressat opinions contràries.
> 2014. Els últims trenta anys les desigualtats s’han anat obrint pas, tant en èpoques de creixement com de recessió, demostrant que aquest fet és un element estructural del nostre sistema. En els últims quinze anys, s’han obert pas moltes manifestacions preocupades per les conseqüències socials d’aquest increment, xocant sovint amb la desqualificació de les opinions dominants, tant ideològiques com polítiques. En els últims tres, s’han unit a les mateixes les preocupacions per les conseqüències econòmiques de la desigualtat, evidenciant que el seu increment és un dels obstacles més importants per a la recuperació. Mereixeran atenció aquestes alertes? Serà possible que ara s’entengui que l’equitat i la justícia no són només valors socials, sinó exigències econòmiques per al bon funcionament d’una economia desenvolupada, en una societat lliure? L’economia no és un fi en si mateix; està al servei del benestar.
