Cada vegada és més freqüent una reacció una mica humorística a qui pregunta: “Com estàs?” La resposta és: “Depèn de amb què ho comparis…”. De vegades és una manera divertida de no respondre, però en tot cas posa de manifest que la saviesa popular calibra perfectament la relativitat de moltes coses, i les qualifica segons les circumstàncies. Vull explicar que aquesta relativitat té, almenys tres dimensions, una social, una altra de temporal, i una altra de psicològica. La valoració de la situació personal depèn d’elements objectius (salut, riquesa, relacions…), però està molt condicionada per tres percepcions.
1. Les comparacions. La primera és la comparació amb la dels altres membres de la societat en la qual un viu. Amb una mateixa quantitat d’ingressos un es pot sentir ric a Nigèria i pobre de solemnitat a Dinamarca. La desigualtat en el repartiment de la riquesa influeix tant o més que el nivell general de riquesa, en la percepció de la situació personal. L’evidència de l’apropiació i de l’acumulació augmenta enormement la irritació que produeix l’escassetat.
Finalment, les expectatives. Un compara l’aconseguit amb l’esperat; i pensa en les perspectives de futur. La situació actual es veu molt millor quan les expectatives són bones, que quan no ho són. En resum: desigualtat, tendència, i expectatives, són elements clau en l’anàlisi de la realitat.
2. La generació jove. He actualitzat aquestes reflexions, enfocant-les especialment en la situació dels nostres joves en edat de treballar, i recordant dades econòmiques, socials, educatives, i finalment electorals. No n’abuso, però recordo: a) el nombre d’ocupats entre 16 i 39 anys ha disminuït des del 2008 en un 35%, mentre que en els més grans de 40 anys ha augmentat un 13%. L’atur ha afectat sobretot els joves. b) La població activa jove s’ha reduït del 52% al 44%. Les perspectives futures de sostenibilitat de les pensions, sense un fort increment d’impostos, són dolentes. c) El segon país de la UE on més s’han incrementat les desigualtats ha estat a Espanya, després de Letònia. d) La política de retallades de despesa pública ha afectat més els joves (educació, universitat, menjadors escolars) que els grans (pensions). e) El mileurisme, situació que era corrent entre joves, i no volguda, és ara un objectiu desitjat. La capacitat d’emancipació personal s’ha reduït molt.
Tot això ens ha fet retrocedir. Però a més, i això és encara pitjor, incideix en les males percepcions respecte a la igualtat, la tendència, i les expectatives. Aquesta situació contrasta extraordinàriament amb la que existia a Espanya fa 30 o 40 anys, en la qual, sent objectivament molt més pobres, una part molt majoritària de la població veia com, any rere any, la seva situació millorava, i estava convençuda que seguiria fent-ho en el futur. No és, doncs, estrany que existeixi en la població, i molt especialment en els joves, una actitud molt concreta pel que fa al vot. Si al desembre només haguessin votat els espanyols de 18 a 44 anys, Podem hauria guanyat amb gairebé un 29% dels vots. Si només ho hagués fet la franja de 45 a 64, hauria guanyat el PSOE amb un 26%. I si només ho haguessin fet els més grans de 65, el PP hauria obtingut gairebé un 50%.
Els joves tenen el dret i el deure exigir canvis en les polítiques dels partits tradicionals, i haurien de tenir la prudència necessària per evitar menysprear tot el que es va construir, amb esforç, durant les últimes dècades del segle passat. Canviar i reformar, és urgent; destruir seria perillós.
