La crisi de l’euro reflecteix el fracàs d’una política que no té perspectiva. Al Govern alemany li falta el valor per superar un status quo que s’ha fet insostenible. Aquesta és la causa que, tot i amplis programes de rescat i cimeres sobre la crisi que a hores d’ara ja són gairebé incomptables, la situació de l’Eurozona hagi empitjorat contínuament al llarg dels dos últims anys. Sobre Grècia, després de la debacle econòmica, penja l’amenaça de la sortida de l’euro , que aniria vinculada a una imprevisible reacció en cadena a la resta dels estats membres. Itàlia, Espanya i Portugal han caigut en una greu recessió que constantment empeny a l’alça l’atur. El desfavorable desenvolupament conjuntural dels països amb problemes empitjora la situació -de totes maneres inestable- de la banca, i la creixent inseguretat respecte al futur de la unió monetària fa que els prestadors cada vegada siguin més reticents a concedir crèdit als països amb problemes . Els interessos creixents del deute públic, però també la difícil situació econòmica , dificulten al seu torn els processos de consolidació, que en qualsevol cas no són senzills.
Aquesta desestabilització que es potencia a si mateixa es pot atribuir, en l’essencial, que les estratègies per a la superació de la crisi no han traspassat el llindar d’aprofundir les institucions europees. El fet que no hagi fet sinó accentuar-se durant aquests anys en què s’han assajat solucions graduals mal concebudes-posa de manifest la manca de capacitat per fixar el rumb polític.
No obstant, la justificació de donar un gran pas cap a la integració no deriva únicament de la crisi actual de l’Eurozona, sinó també, i en la mateixa mesura, de la necessitat de, mitjançant una autocapacitació de la política, tornar a passar per l’adreçador el desordre del fantasmal univers paral·lel que els bancs d’inversió i fons de risc han construït al costat de l’economia real, productora de béns i serveis. Les mesures que es requereixen són patents. Però no es posen en marxa perquè, d’una banda, la seva implementació en el marc dels Estats nacionals tindria conseqüències contraproductives i, d’altra, perquè les intencions reguladores acordades el 2008 a la primera cimera del G-20 a Londres requeririen una actuació coordinada en un nivell mundial que fins ara ha fracassat per la fragmentació política de la comunitat d’Estats.
Una potència econòmica tan gran com la UE, o fins i tot com a mínim l’Eurozona, podria adoptar una funció d’avantguarda referent en això. Només amb un aprofundiment clar de la integració pot mantenir-se una moneda comuna sense que es requereixi una inacabable cadena de mesures d’auxili que, a llarg termini, desbordarien la solidaritat dels Estats europeus de la Unió Monetària tant per part dels països donants com de els països receptors. No obstant això, per a això és inevitable una transferència de sobirania a les institucions europees, per tal d’imposar de manera efectiva la disciplina fiscal, garantint a més un sistema financer estable. Al mateix temps es requereix una coordinació reforçada de les polítiques financeres, econòmiques i socials dels països membres, amb l’objectiu de compensar els desequilibris estructurals en l’espai monetari comú.
Els problemes actuals
L’agreujament de la crisi mostra que l’estratègia imposada fins ara pel Govern alemany es basa en un diagnòstic equivocat. La crisi actual tampoc és una crisi de deute específica d’Europa. En comparació amb els espais econòmics d’EUA i Japó, el de la UE -i dins de la UE, l’Eurozona-és el menys endeutat. La crisi és una crisi de refinançament de determinats Estats de l’Eurozona, que en primer terme es deu a un insuficient assegurament institucional de la moneda comuna.
L’escalada de la crisi posa de manifest que els enfocaments que fins al moment s’han assajat per solucionar-la han estat insuficients. Per tant, cal témer que la Unió Monetària, sense un canvi fonamental d’estratègia, no sobreviurà molt de temps en la seva forma actual. El punt de partida per a un replantejament conceptual és un diagnòstic clar de les causes de la crisi. El Govern alemany sembla partir de que els problemes, en l’essencial, han estat causats per una deficient disciplina fiscal en l’àmbit nacional i que cal buscar la solució, en primera instància, en una política conseqüent d’estalvi de cada un dels països . Institucionalment, aquest enfocament s’ha d’assegurar mitjançant normes fiscals més estrictes i, de forma complementària, a través d’uns paraigües de rescat limitats i subjectes a condicions, que obliguin als països afectats a una dràstica política d’austeritat.
De fet, aquesta política debilita la capacitat econòmica i incrementa la desocupació. Fins ara, els països amb problemes -malgrat una política d’estalvi extraordinàriament estricta en una comparació internacional i a múltiples reformes estructurals- no han aconseguit limitar a un nivell tolerable els seus costos de refinançament. Els desenvolupaments dels últims mesos, per tant, apunten que el diagnòstic i la teràpia del Govern alemany van ser excessivament unidimensionals des del principi. La crisi no és atribuïble en exclusiva a què els països hagin actuat de forma equivocada, sinó, en gran manera, a problemes sistèmics. I aquests no es poden solucionar mitjançant esforços en l’àmbit nacional; requereixen una resposta sistèmica.
Només mitjançant la cobertura comunitària dels crèdits públics de la zona euro pot eliminar-se, o almenys limitar-se, el risc d’insolvència individual d’un país, inherent a l’actual inestabilitat dels mercats financers. En qualsevol cas, cal prendre’s molt seriosament l’objecció que d’aquesta manera podrien oferir incentius erronis. I a ella només pot replicar que la cobertura comunitària ha d’anar de la mà d’un estricte control comunitari dels pressupostos nacionals. Però el grau de control fiscal que requereix una cobertura comunitària no pot assolir-se a través de regles acordades en tractats en el marc de la sobirania nacional.
L’alternativa
Només hi ha dues estratègies coherents en si mateixes per solucionar la crisi actual: la tornada a les monedes nacionals a tota la UE, que exposaria a cadascun dels països a les oscil·lacions imprevisibles d’uns mercats de divises altament especulatius, o la consolidació institucional de una política fiscal, econòmica i social comuna a la zona euro, amb l’objectiu ulterior de recuperar la perduda capacitat d’acció de la política davant els imperatius dels mercats en el pla transnacional. D’una perspectiva que transcendeixi la crisi actual depèn també la promesa d’una “Europa social”. Perquè només un nucli europeu políticament unit té la possibilitat de revertir el procés, ja avançat, de transformació d’una democràcia social i estatal de ciutadans en una façana de democràcia sotmesa als mercats. Encara que només fos per enfilar-se en aquesta perspectiva més àmplia, s’ha de preferir la segona opció.
Si es vol evitar el retorn al nacionalisme monetari, així com a una crisi permanent de l’euro, s’ha de donar ara el pas que es va ometre en introduir la moneda comuna: posar les agulles apuntant a la via d’una unió política, en primer lloc en el nucli europeu dels 17 països membres de la Unió Monetària Europea.
El que nosaltres defensem és que no s’emmascari res: qui vulgui mantenir-se en la moneda comuna ha de donar suport també una responsabilitat comuna, ha de contribuir a superar el dèficit institucional a l’Eurozona. L’encant de la proposta rebutjada pel Govern alemany que un comitè d’experts examini la forma d’establir un fons de liquidació de deutes residia precisament en què, instaurant de manera oberta una responsabilitat comuna, es posava fi a la il·lusió que cada un dels Estats mantenia la seva sobirania. En tot cas, seria més conseqüent mancomunar el límit d’endeutament ja establert en el marc dels criteris de Maastricht, és a dir, fins al 60% del PIB, i no el percentatge que superi aquest sostre.
Mentre els governs no diguin a les clares què és el que, de fet, estan fent, seguiran buidant encara més els febles fonaments democràtics de la Unió Europea. El crit de batalla de la lluita per la independència dels EUA “no taxation without representation” [cap impost sense representació) troba avui una inesperada lectura: tan aviat com creiem en l’Eurozona com l’espai per polítiques amb efectes redistributius que transcendeixin les fronteres nacionals, haurà d’haver-hi també un legislador europeu que representi els ciutadans (directament per sobre del Parlament Europeu i indirectament sobre el Consell) i que pugui decidir respecte a aquestes polítiques. En cas contrari conculquem el principi que el legislador que ha de decidir sobre la distribució dels pressupostos estatals sigui idèntic al legislador democràticament elegit que recapti els impostos que nodreixen aquests pressupostos.
Els pobles tenen la paraula. En qualsevol cas, la memòria històrica de la unificació de l’imperi alemany, imposada dinàsticament a nombroses zones del país, hauria de servir com a advertència. Els mercats no poden ser ara aplacats amb constructes complicats i poc transparents mentre els governs accepten en silenci que es faci sobre els seus pobles un poder executiu emancipat. Arribats a aquest punt, els propis pobles han de prendre la paraula. La República Federal Alemanya, com a representant del major “país donant” en el Consell, ha de prendre la iniciativa perquè es decideixi convocar una assemblea constituent. Només per aquesta via podria superar l’inevitable desfasament temporal entre les mesures econòmiques a prendre amb caràcter immediat, imprescindibles, però revocables, i la legitimació que, arribat el cas, hauria de recobrar. Si els referèndums tinguessin un resultat positiu, les nacions d’Europa podrien recuperar, en un pla europeu, la sobirania que “els mercats” fa temps que els han robat.
L’estratègia de modificació dels Tractats apunta a la fundació d’una zona monetària políticament unificada que constitueixi el nucli europeu, oberta a l’accés d’altres països de la UE, especialment a Polònia. Això requereix clares idees politicoconstitucionals sobre com ha de ser una democràcia supranacional que permeti un Govern comú sense adoptar la forma d’un Estat federal. L’Estat federal és un model erroni i excedeix el grau de solidaritat admissible per pobles europeus històricament independents. L’aprofundiment, avui necessàri, de les institucions podria ser regit per la idea que un nucli europeu democràtic ha de representar la totalitat dels ciutadans dels estats membres de la Unió Monetària Europea, però a cada un d’ells en la seva doble qualitat de ciutadà directament participant de la Unió reformada, d’una banda, i, d’altra, com a membre indirectament participant d’una de les nacions europees participants. No pot excloure que el Tribunal Constitucional alemany privi els partits polítics de la iniciativa ordenant que es celebri un plebiscit per a la reforma de la Constitució. En aquest cas, aquests no podrien continuar eludint prendre posició respecte a l’alternativa fins ara emmascarada. Arribats a aquest punt ja no semblaria il·lusòria una iniciativa recolzada pel Partit Socialdemòcrata, la Unió Demòcrata Cristiana i Els Verds per la instauració d’una assemblea constituent, amb la que els resultats pogués votar-se simultàniament (però no abans que transcorri el pròxim període electoral) amb el plebiscit constitucional. Respecte a la República Federal Alemanya, considerem esperançador que una aliança de partits, en el curs d’aquest procés inèdit de formació de la voluntat i l’opinió públiques respecte a una alternativa de política europea, fos capaç de convèncer la majoria dels electors dels avantatges d’una unió política.
La justícia vulnerada
Aquesta crisi que dura ja quatre anys ha desencadenat un impuls tematitzador que dirigeix l’atenció de l’opinió pública nacional, com mai abans, als assumptes europeus. D’aquesta manera s’ha despertat la consciència de la necessitat de regular els mercats financers i superar els desequilibris de l’Eurozona. Per primera vegada en la història del capitalisme, una crisi desencadenada pel sector més avançat, la banca, podria ser tallada únicament de manera que els governs posessin als seus ciutadans en el paper de contribuents que paguen els danys originats. Amb això s’ha traspassat un límit entre processos sistèmics i processos propis del món de la vida. I això és una cosa que, amb raó, indigna els ciutadans. El tan estès sentiment de justícia vulnerada s’explica pel fet que, en la percepció dels ciutadans, processos anònims dels mercats han adquirit una dimensió política immediata. Aquest sentiment es vincula a la ira, oberta o continguda, que causa la pròpia impotència. A ell hauria d’oposar-se una política orientada a la autocapacitació.
Una discussió sobre la finalitat del procés d’unificació oferiria l’oportunitat d’ampliar el focus del debat públic, fins ara restringit a qüestions econòmiques. La percepció del desplaçament geopolític del poder d’Occident a Orient i la sensació d’una transformació de la relació amb EUA situen en una llum diferent els avantatges sinèrgiques de la unificació europea. En el món postcolonial, el paper d’Europa no només ha canviat pel que fa a la qüestionable reputació de les antigues potències imperials, per no parlar de l’Holocaust. També les projeccions estadístiques auguren a Europa la destinació d’un continent de població minvant, pes econòmic decreixent i importància política en disminució. Les poblacions europees han d’aprendre que, en aquest moment, només de forma conjunta poden afirmar el seu model de societat recolzat en un Estat social i la diversitat dels Estats nacionals de les seves cultures. Han d’unir les seves forces si volen seguir sent influents en l’agenda de la política mundial i en la solució dels problemes globals. La renúncia a la unificació europea seria un comiat de la història mundial.
