Fa un any, a petició de la Fundació Catalunya-Europa, vaig ser membre del jurat que va premiar a Laura Batalla per un assaig titulat The european topics in national media. Analitza en ell la presència dels temes europeus en els mitjans, prenent-ne com a referència tres: Le Monde, La Vanguardia i The Guardian. Es fixa especialment en el període de les eleccions al Parlament d’Estrasburg el 2009, i les seves conclusions són similars en els tres casos: les campanyes electorals europees en els tres països van estar més centrades en lluites internes que en temes europeus, i això va afeblir encara més el model de democràcia de la UE.
Prenc el cas espanyol, el més proper, i cito algunes de les conclusions de l’anàlisi: el PP va enfocar les eleccions al Parlament Europeu com un referèndum sobre les polítiques de José Luis Rodríguez Zapatero, el tema central de la propaganda electoral era presentar-lo com el pitjor president de la democràcia, i M. Rajoy demanava el vot europeu al PP “per la necessitat de canviar de president a Espanya”. Tot i que La Vanguardia va crear expressament pàgines de les “Eleccions europees”, es va trobar que bona part del seu contingut no tenia res a veure amb la política de la UE, fins al punt que algun editorial i diversos articulistes o corresponsals (Barbeta, Juliana, Bru de Sala, Domínguez, Navarro…) van lamentar “l’ocasió perduda” que van representar les eleccions, ja que ni es van conèixer bé les propostes dels diferents partits per al futur d’Europa, ni es van analitzar els incompliments d’objectius per part de la Comissió, ni es va discutir el model social o energètic de la UE.
Destaco dues frases recollides al diari: “Les passades eleccions europees no havien estat menys europees”, o bé “la campanya ha augmentat la distància entre els ciutadans i les polítiques europees, com a resultat dels interessos estratègics dels dos grans partits espanyols”. No és doncs estrany que la participació fos molt baixa i que la dinàmica a la UE hagi baixat de to malgrat les urgències que exigia la crisi.
S’acosten noves eleccions i la preocupació pel futur de la UE ha crescut. Hi ha una major consciència que, per bé o per mal, el futur de Catalunya i d’Espanya, tant política com econòmicament, està molt condicionat per la direcció que prengui la UE. Mentrestant, la distància entre els ciutadans i les decisions de Brussel·les s’engrandeix. Es comprèn, ja que ni el president de la Comissió, ni els comissaris, ni altres càrrecs, tenen un mandat del que hagin de retre comptes, ja que no han estat elegits democràticament, sinó designats no se sap amb quins criteris.
Els partits europeus (almenys el PPE i el PSE) sembla que han pres consciència i estan preparant unes llistes que incloguin una proposta per a president de la Comissió, de manera que el vot, a més de decidir els eurodiputats, condicioni la futura Comissió. No és una solució suficient, però és un pas endavant cap a una democràcia real a la UE: si el president de la Comissió surt, encara que sigui indirectament, dels vots populars, sobraran tripijocs entre estats i entre partits per als nomenaments. Espero que aquesta idea es materialitzi el 2014.
Davant d’aquesta perspectiva, em preocupa escoltar a Espanya que “les eleccions europees seran un test per a les generals”, i a Catalunya que “els resultats serviran per veure el nivell del sobiranisme al país” i sentir parlar de possibles llistes conjuntes, amb aquest única finalitat, entre forces que discrepen en molts aspectes bàsics, i els diputats donarien en el seu moment el seu vot a una persona diferent per a president de la Comissió. Estem tornant a desfigurar les eleccions europees, oblidant que cada cosa ha de servir per al que es va crear. No és bo usar un ganivet per estrènyer cargols, ja que es pot espatllar la fulla i resulta que després no tallarà bé el pernil.
Amb aquests tortuositats esdevenim culpables de l’allunyament dels ciutadans respecte del que passa a la UE, la institució amb les decisions que cada vegada més influeixen en el seu futur. Acusem amb raó als polítics europeus d’aquest distanciament, i també als mitjans, però no són els polítics “nacionals” els principals responsables? Europa no mereix aquest menyspreu, i els nostres ciutadans encara menys.
