Ja fa un temps es parla a Catalunya de la necessitat de construir noves “estructures d’Estat” per al cas d’accedir a tenir-ne un de nou, ja que aquest caràcter de novetat i de millora, és la major justificació de la independència. Les reflexions que segueixen poden ser útils si això passa, però també són útils per al cas, no sé si possible o probable, d’haver de participar en la reconstrucció de l’actual Estat espanyol. La majoria dels defectes a corregir són els mateixos en els dos casos. Cito alguns dels que em semblen més evidents. No pretenc donar solucions, només detectar problemes.
1. La selecció política. El nostre sistema polític té un model ineficient d’elegir els seus dirigents, i això fa que els ciutadans no se sentin representats per ells. Els veuen allunyats de les seves preocupacions i incomplidors de les seves promeses. Tant una cosa com l’altra és conseqüència del sistema electoral i del funcionament dels partits. S’ha parlat molt de l’endogàmia dels partits, dels criteris de selecció dels candidats (fidelitat al grup versus competència personal), de la incapacitat d’establir un vincle representat-representant (llistes tancades), de l’absència de rendició de comptes , de la dificultat d’entrar i de sortir de la política…
És incomprensible que després de gairebé quaranta anys, no s’hagi revisat a fons la llei de partits espanyola, ni s’hagi elaborat una llei electoral catalana. Això és greu perquè no crec que hi hagi per ara una alternativa a la democràcia representativa; això sí, molt més participativa i complementada amb altres elements d’intervenció, però sense poder prescindir de la intermediació que fan els partits. La desafecció ciutadana cap als polítics està produint una lamentable aversió de molts possibles polítics competents cap a la política. Això és dolent. Cal reconstruir l’edifici, però no enderrocar-lo, encara que de vegades siguin comprensibles els desitjos de fer-ho.
2. La neteja i el control. La manca de transparència, la sensació d’impunitat i l’absència de mecanismes independents de control han permès decisions i actuacions irregulars, i en molts casos delictives. Tot i que no es poden generalitzar, ja que hi ha hagut i hi ha molts polítics honestos, l’extensió de la corrupció i la seva transversalitat, demostra que és un problema del sistema. Els pactes entre partits i entitats financeres, grans empreses, mitjans de comunicació, i altres organitzacions no representatives, han reduït la neteja i la transparència. Segurament hi ha tres reformes importants a fer: exigir la transparència, augmentar la independència i l’eficàcia de la Justícia, i canviar el sistema de designació dels òrgans de control per evitar que es converteixin en prolongació de l’Executiu o de les majories parlamentàries, convertint la vigilància i el control en una pantomima.
3. La fiscalitat i la desigualtat. El sistema fiscal espanyol (i per tant el català) és dolent i és injust. No recapta prou i no redistribueix la renda. La manca de recaptació degrada els serveis públics, i la manca de progressividad augmenta la pobresa i la desigualtat. La classe mitjana que viu del seu treball està sostenint, gairebé sola i amb dificultats, un Estat del benestar en crisi que no aconsegueix reduir (ni tan sols estabilitzar) la pobresa, mentre les rendes més altes no contribueixen com ho haurien de fer. Aquesta situació no és sostenible a mitjà termini. La desigualtat ens empobreix a tots, i la injustícia que suposa per a una gran part de la societat no és suportable. Ni Espanya, ni una Catalunya independent, poden avançar cap al futur sense canviar, ja que la seva prolongació ens situaria en una molt mala perspectiva de creixement sostenible. La reforma fiscal és urgent, i la prioritat en la lluita contra el frau, també.
4. Igualtat i uniformitat. La diversitat i la pluralitat és el signe més clar del futur. És diversa a Europa, és diversa a Espanya i és diversa a Catalunya (que ha augmentat enormement la seva població en l’últim mig segle). I en aquests tres contextos haurem de viure, intentant acceptar i treure profit de la pluralitat. Per això cal saber distingir el nivell de la unitat i el nivell de la diferència. Hi ha parts de la sobirania que només poden ser eficients si les exerceix Europa. Hi ha altres que les poden conservar els estats que van néixer fa dos segles. I hi ha altres que han d’estar en mans dels pobles, ja que responen a la seva identitat ia la seva voluntat.
Europa s’està construint buscant la igualtat de drets entre els ciutadans, però mai la uniformitat entre persones. Si Espanya sap fer el mateix, com s’ha proclamat algunes vegades aquests darrers anys, es pot establir una convivència acceptable. Si es vol confondre igualtat amb uniformitat, serà molt difícil. Catalunya ha també pensar el mateix, mirant cap a la seva pluralitat interna, en construir estructures noves.
El nou Estat català per començar a caminar, o el renovat Estat espanyol per seguir fent-ho, necessiten emprendre tasques de reforma profunda en aquests aspectes, i evidentment en altres. Si no ho fan, la seva marxa no serà cap al cim sinó, com ara, cap a la vall.
