Malauradament els pronòstics de fa un parell d’anys s’estan complint. Fins i tot els que ens vam equivocar en algun aspecte -com jo, que no esperava les complicacions provocades per la mala gestió de la crisi de l’euro– vam encertem en dir que el procés espanyol de sortida seria lent i dolorós, ja que es tractava d’ajustar, de reconvertir i de reactivar alhora. L’horitzó per a una recuperació estable, que mai significarà tornar a la situació de 2007, no el veig abans de 2015.
La perspectiva d’un llarg període d’esforços exigeix una reflexió sobre les maneres de governar. Més clar: un temps així demana polítiques fortes basades en Governs i lideratges clars, per evitar convulsions, vaivens o situacions de paràlisi. Hem vist com, en molts casos, aquestes ocasions han propiciat governs de “tècnics”, majories absolutes, governs de concentració i fins dictadures més o menys dissimulades. Són intents de facilitar accions unitàries en la recerca d’objectius comuns, siguin acordats o siguin imposats.
La fórmula més segura d’evitar els aspectes negatius i antidemocràtics de gairebé totes aquestes solucions és l’existència d’una forta cohesió en la societat. La cohesió no només és un bon instrument, sinó un instrument imprescindible. Tots sabem que la col·laboració dins d’un grup és el que més ajuda a aconseguir els objectius col·lectius. L’espècie humana és la més poderosa (i la més perillosa) sobre la Terra, no només perquè els seus membres tenen un cervell i una intel·ligència superiors, sinó perquè el treball conjunt, el repartiment de rols i la col·laboració entre individus multipliquen extraordinàriament les capacitats de cada un d’ells. La col·laboració és sempre més eficaç que l’enfrontament. Urgeix, ara, un fort augment de la cohesió, a tres nivells diferents:
1. Cohesió social. Necessitem un sentiment col·lectiu per empènyer tots en la mateixa direcció. Per això necessitem dels Governs lideratge al voltant d’un projecte, i no només gestió negativa de la desgràcia present, fins i tot exagerada de vegades. I sobretot, cal percebre que els esforços es reparteixen de forma equitativa, i no com passa ara, que els qui menys poden, estan carregant amb els majors sacrificis de l’ajust, mentre que una part important de la societat no es veu afectada per la crisi i fins i tot hi ha una part que en fa negoci especulant amb ella.
2. Cohesió política. El joc de la política fa un mal enorme. Ni el Govern d’Espanya ni el de Catalunya estan en mans dels que a mi m’agradaria que hi fossin. Però necessitem que no fracassin, ja que si això passa, potser perdin les eleccions, però de moment el perjudici és per a tots i tots seguim cap avall. Per això ajudaré si se’m demana, sempre que pensi que el que es vol fer és bo per a solucionar la crisi. El paper que han fet, durant els últims tres anys, els partits que estaven a l’oposició ha estat, en aquest sentit, nefast. I l’actual oposició corre el mateix perill, en part per tornar la moneda que van rebre i sobretot pel tancament dels governs actuals a pactar i a consensuar actuacions. Tornem la mirada cap a Grècia i veurem les conseqüències… que encara poden empitjorar.
3. Cohesió europea. Una part important dels nostres problemes no té solucions nacionals, sinó que exigeix solucions europees, ja que els instruments macroeconòmics eficaços per solucionar han estat cedits a aquestes institucions. Aquests instruments haurien d’actuar ara com ho fan als Estats federals, en què cada un dels territoris forma part d’un conjunt que li condiciona però que el protegeix. No hi ha pitjor error, ara mateix, que alimentar el sentiment de que “sols ho resoldríem millor”, ja que això és fals tant si ho diu un grec, com un espanyol, un català o un alemany. La interdependència a la qual han arribat les nostres economies fa que ningú pugui sortir sol de la crisi i ningú pugui intentar sortir a costa d’altres. Ni Grècia anirà millor fora de l’euro, ni Espanya millorarà ofegant a Catalunya, ni Catalunya resoldrà el problema actual amb la independència, ni Alemanya es recuperarà si deixa que s’enfonsin algunes economies de la zona euro.
Campi qui pugui? O sortim tots, amb polítiques acordades i coordinades, o no sortirà ningú!
