Alguns fets recents relacionats amb la tramitació de lleis al Parlament espanyol o amb conflictes apareguts en algunes localitats de Catalunya han posat de manifest la intervenció de persones que podríem anomenar autoritats religioses, bisbes en uns casos i imants en d’altres. Aquesta situació ha generat polèmica i confusió. M’agradaria aportar una reflexió al respecte.
La Constitució vigent deixa molt clar que l’Estat espanyol és un Estat laic, que no rebutja la religió, però que separa clarament l’esfera religiosa de l’esfera civil. Hi ha països en què això no és així, països amb règims teocràtics o els Estats confessionals, en els que la màxima autoritat és una autoritat religiosa i les lleis i normes deriven en darrer terme de la doctrina continguda en un llibre religiós. El model de laïcitat espanyol és el que, des de fa més d’un segle, comparteixen la majoria dels països europeus, sense que això signifiqui que no es respecti el paper de la religió en la vida de les persones ni es mantinguin per això símbols civils, normes socials i manifestacions culturals d’origen religiós. Però, en qualsevol cas, les normes de convivència i sobretot les lleis tenen un caràcter civil i un origen democràtic.
Aquesta realitat s’ha d’aplicar amb serenitat als dos fenòmens que he citat al principi. Començo pels bisbes. No és rebutjable que la jerarquia catòlica expressi judicis sobre temes de la vida civil que tenen implicacions de fe, ja que l’Evangeli és més que un llibre religiós. Aquestes expressions i recordatoris poden i han d’ajudar els ciutadans a formar els seus criteris i completar les seves opinions sobre la seva pròpia interpretació del missatge de Jesucrist. Les orientacions que ofereix l’Església als seus membres, i a tota persona que les escolti, són elements a tenir en compte a l’hora de configurar amb plena llibertat la consciència de cada un. Poden ser una ajuda útil per conformar els criteris personals. Però el que els bisbes no poden fer és, de manera contundent i dogmàtica, imposar un criteri i obligar a una conducta determinada, i menys encara amenaçant amb represàlies. Aquests comportaments són contraris a la llibertat que el propi Evangeli atribueix a les persones i suposen una greu confusió entre acompanyament pastoral i disciplina jeràrquica. Dit d’una altra manera, és voler convertir l’Església, que és una comunió de fidels, en una estructura de poder.
Quan aquesta coacció s’exerceix interferint en els processos democràtics, i molt concretament en l’elaboració de lleis, es converteix en un procediment indirecte per tornar a l’Estat confessional. No és el mateix que tenir un aiatolà com a líder suprem, però és voler aconseguir que uns punts de vista, en alguns casos encertats però no majoritaris, s’imposin a tota la societat.
Una cosa molt similar, en alguns casos més greu, passa amb alguns imams quan coaccionen als seus seguidors amb conductes que infringeixen les lleis civils del país que els acull per mantenir regles i costums derivades de les seves creences. Crec que hem de ser molt exigents amb el respecte a la pluralitat, no només admetent, sinó també valorant la riquesa que suposa la convivència en una societat complexa com la que va sent Catalunya, complexitat i pluralitat que per cert ja vénen de lluny i que s’estan accelerant tant en quantitat com en diversitat. Per això cal tenir clar que la integració no es pot orientar en termes d’uniformitzar. L’única uniformització necessària és la que correspon a la condició de ciutadà, és a dir, tenir tots els mateixos drets civils i les mateixes obligacions. Sigui quin sigui l’origen, la cultura o la religió, tot ciutadà català ha de poder exigir els mateixos drets (ni més ni menys) i ha d’acceptar que se li exigeixin les mateixes obligacions. Dit d’una altra manera, el dret a la diversitat té un límit, el compliment de les lleis civils del país d’acollida, i especialment d’aquelles que tenen a veure amb la dignitat de tots els homes i dones.
És comprensible que aquests principis siguin més difícils d’acceptar per persones procedents de països amb un model d’Estat encara confessional, però és un dels esforços que cal demanar als nous ciutadans i encara més als seus dirigents religiosos.
