Portada

Joan Majó: A qui beneficia la histèria?

Hi ha un principi molt conegut en tota investigació policial per intentar trobar els responsables d’algun succés: buscar qui surten beneficiats del mateix, com a indici per identificar possibles sospitosos. Molts ho apliquem a altres àrees de la vida que no tenen res a veure amb els delictes. Un esdeveniment, un problema, pot obeir a moltes raons. En una societat complexa com la nostra, les coses passen a causa de la confluència de diverses causes, aparents, ocultes, intencionades o accidentals. Poder analitzar així un problema afegeix molta llum a la seva comprensió i ajuda a trobar remeis per solucionar-ho i evitar la seva repetició. He pensat en això amb motiu del rescat en marxa de l’economia irlandesa. Em permeto donar una visió simplificada de la meva apreciació.

Els ciutadans irlandesos, després d’haver-se endeutat fins a les dents per consumir i per invertir, ara han d’estrènyer-se el cinturó d’una forma brutal i dolorosa.

Els bancs irlandesos, després d’haver concedit crèdits sense control del risc, han intentat amagar la seva situació encara que busquen ajudes públiques.

El Govern irlandès, després d’haver rebaixat, i en alguns casos eliminat, els impostos, ha fet el ronsa a reconèixer les seves dificultats i la seva impotència, per evitar acceptar l’ajuda de la UE i la lògica intervenció.

L’oposició política, callada molt temps, proclama a crits que el país està en fallida, amb el que agreuja els problemes de confiança exterior del deute.

Entretant, els inversors que actuen en aquest ens anònim que hem denominat “els mercats” han vist una oportunitat d’or per guanyar fortunes especulant a la baixa amb el deute irlandès, agreujant i sobretot accelerant la deterioració de la situació.

Si això acabés malament, cosa que no és probable, hauríem de sentenciar castissament que “entre tots la van matar i ella sola es va morir”.

És cert que la situació espanyola és diferent, tant per la major solvència del sistema financer com per la menor obsessió en la reducció d’impostos. Però totes les altres circumstàncies esmentades es poden aplicar a la nostra economia. És necessari aprendre en cap d’altri i preparar-se per a properes dificultats. L’ajust, després d’uns anys de creixement fictici, és imprescindible. El que marcarà el debat polític dels propers anys serà com es reparteixen els costos de les reformes necessàries.

El més preocupant del present immediat és que l’ajust no pot fer-se de forma histèrica. Les reformes han de fer-se amb decisió, però amb un mínim de perspectiva i de consens. Irlanda no pot pretendre rebaixar el dèficit públic del 30% al 3% en un exercici sense prendre mesures tan dràstiques i tan injustes que crearan veritables problemes de convivència. El Govern espanyol no podia canviar de forma radical la seva política anticrisi en un cap de setmana, com va fer en el mes de maig davant la pressió externa, donant una sensació de bandades imprevisibles. I tampoc pot ara anar deixant anar un petit paquet de reformes cada vegada que els mercats es tornen histèrics. Les decisions polítiques han de ser molt més valentes del que han estat, però han de prendre’s amb serenitat i coherència. La histèria és dolenta.

En canvi, les grans oportunitats de negoci al mercat especulatiu es veuen afavorides i fins i tot necessiten una certa dosi d’irracionalitat (les bombolles) i d’histèria. Per això cal veure qui fixa el ritme. No pot admetre’s que els Governs, tant els afectats (Grècia, Irlanda…) com els altres socis de la zona euro (i molt especialment Alemanya…), traslladin a la política aquesta histèria, i amb això tots acaben actuant de forma espasmódica.

Estem davant una falta de responsabilitat dels Governs perifèrics i una falta de confiança del conjunt dels Governs de la UE. Uns han d’accelerar els deures, però els segons han de ser un filtre i no un simple transmissor de la histèria dels mercats. Si no són capaços d’imposar el ritme, regulant adequadament l’activitat de les transaccions financeres i la seva fiscalitat, és millor que acceptin obertament que els qui ens van ficar en la crisi, havent-hi fet grans fortunes, han de seguir manant. La història explicarà que a més dels negocis especulatius que van provocar la crisi, també es van aconseguir grans negocis aprofitant la sortida de la crisi.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button